La cara d'Álvarez-Cascos

No fa gaire, se'ns va dir que el fet d'augmentar la ràtio d'alumnes per aula no era una catàstrofe. Qui es queixava era un senyoret. Tornar a tenir 35 alumnes per classe "com abans" era un sacrifici necessari. De fet -ens recordaven- molts de nosaltres hem estudiat amb una ràtio així i hem sobreviscut. Dic ràtio perquè és el que toca i el que fa informat.

És cert que alguns de nosaltres vam estudiar a l'escola pública amb trenta-quatre companys a l'aula i no ens va anar del tot malament. Però no és cert que allò d'abans sigui com això d'ara. Nosaltres vam ser trenta-cinc alumnes per aula, sí. Però, almenys, tots trenta-cinc compreníem el català o, si més no, el castellà. A l'aula on vam estudiar tots trenta-cinc no hi havia, com ara, deu nens acabats d'arribar del Pakistan o de la Xina que necessitessin (per començar) un traductor. I també és cert que els mestres podran sobreviure sense queixar-se amb 35 alumnes per classe, tot i que això els obligui a corregir dotze exàmens més per grup (unes cinc hores al mes) i a rebre dotze pares més cada cop que toqui tutoria.

Però el que no ens van explicar són les conseqüències d'aquest augment de ràtio d'alumnes. El fet que en un barri -per exemple el Montbau, de Barcelona, per dir un cas real- el nombre d'alumnes per aula augmenti suposa que l'escola concertada Menéndez Pidal hagi de tancar, perquè ja no cal. I això condemna un estol de mestres, monitors de menjador i senyores de la neteja a l'atur. No és només tenir classes amb més alumnes. Si només fos això el sacrifici fóra acceptable. És tancar escoles. I revolta particularment saber que tanquen escoles quan resulta que Francisco Álvarez-Cascos ha encarregat un quadre de la seva cara immensa al pintor Antonio López, que valdrà 190.000 euros, naturalment pagats amb diners públics, perquè es veu que és costum. N'hi ha per canviar la pesseta.