El cardenal Cañizares i l’Església valenciana
El divendres 25 de setembre, en vespres de les eleccions més decisives a Catalunya, l’arquebisbe de València i cardenal, Antonio Cañizares, organitzava a la catedral valentina una missa “per la unitat d’Espanya”. A pocs metres de la tomba d’Ausiàs Marc, un miler de fidels es van aplegar per escoltar aquest estrany prec —tot ell, això sí, en la llengua de Cervantes—. Com reportava Salvador Almenar en aquestes mateixes pàgines, era difícil distingir en la concurrència els habituals dels oficis de divendres dels més inflamats per la crispada crida patriòtica. “De fet —escrivia el corresponsal—, només un nen amb una bufanda de la selecció espanyola, un jove amb una samarreta de futbol i un home amb un braçal amb la bandera espanyola van donar mostres d’haver anat expressament a aquesta vigília d’oració” amb el mal d’Espanya a sobre.
Què hi pinta l’arquebisbe de València en el debat sobiranista? En realitat, Antonio Cañizares Llovera (nascut a Utiel, a la zona castellanoparlant del País Valencià, l’any 1945) representa només la culminació del llarg historial de despropòsits protagonitzat per l’Església valenciana en els darrers cinc segles. Com vaig escriure en Viatge pel meu país, quan l’any 1511 va morir Pere Lluís de Borja-Llançol de Romaní (per una caiguda del cavall que el duia de Nàpols a Roma), finia amb ell el cinqué i darrer membre consecutiu de la família Borja que regia la diòcesi de València. En endavant, s’hi obria un abisme vertiginós que alienaria el càrrec pràcticament per a sempre per als naturals del país. En els darrers cinc-cents anys, en efecte, només hi ha hagut quatre arquebisbes valencians (entre els quals Antoni Folch de Cardona, que va prendre partit per l’arxiduc Carles i va haver de patir exili després de la Guerra de Successió). La resta han sigut forasters. Ara ja podem enyorar els Borja…
El problema amb Cañizares, això ja s’haurà entès, és que, a la pràctica, haver nascut al País Valencià no significa cap garantia d’una visió autòctona dels problemes i les necessitats de les ànimes que administra. Als efectes, Cañizares és, a València, un foraster més. Un tipus ultraconservador obsessionat per la “unitat d’Espanya” i totalment aliè als nous aires que ha dut el papa Francesc a l’Església universal. En això s’assembla força a Juan Antonio Reig, actual bisbe d’Alcalá de Henares, que ja va ostentar la mateixa dignitat a la diòcesi de Sogorb-Castelló, deixant enrere un polèmic historial relacionat amb el mateix pecat que mossega Cañizares: avantposar les seues idees polítiques ultradretanes al missatge evangèlic.
Reig Pla és un d’aquells rectors preconciliars, obsedits pel sexe i el Codi Canònic. El sexe dels altres, s’entén (l’homosexualitat i l’avortament), però no el propi, perquè no dediquen escarafalls semblants a la vidriosa qüestió de la pederàstia, per exemple. A Reig el conec bé gràcies a la meua amistat amb un capellà —Àlvar Miralles— que es va atrevir a enfrontar-se a la seua política a la diòcesi de Castelló. La història d’aquest capellà íntegre i valerós —d’aquells que encara llegeixen l’Evangeli com el missatge revolucionari que és— la vaig novel·lar en El balneari. A Àlvar el van castigar enviant-lo a Roma, a ampliar estudis. Reig Pla i Cañizares, en canvi, no han parat d’ascendir (el segon va ser nomenat arquebisbe pel mateix Francesc...). I tanmateix hi ha molts altres bisbes valencians, dispersos arreu, que no professen idees estrambòtiques, ni dediquen sermons a proclamar que Déu és espanyolista i que la unitat d’Espanya “és un bé moral” [sic].
No m’atreviré a suggerir que les esglésies estiguen cada vegada més buides per culpa d’individus d’aquest calibre. Al capdavall, són els mateixos fidels els qui han de decidir si estan d’acord o no amb l’orientació política que es vol propagar des dels púlpits. Sembla obvi que està tan fora de lloc afirmar que Déu vol una Espanya unida com que vol una Catalunya independent. El problema, potser, és que la naturalesa de la religió dificulta notòriament l’avaluació crítica de les paraules de la jerarquia. Seria bo recordar, però, que el protestantisme va nàixer per la voluntat d’uns fidels de poder llegir la Bíblia sense intermediaris. És perillós el pensament crític? O, vist des d’un altre punt de vista, hi pot haver una religió que siga crítica?
El que ha fet Cañizares s’assembla molt a allò que em van ensenyar els salesians, en la més tendra infància: usar el nom de Déu en va. I quin és el càstig per a aquest ultratge? (Una pista: l’infern em sembla poc!)
