Publicitat
Publicitat

Les virtuts de la globalització

L’ansietat d’Europa i els Estats Units no és més que l’altra cara de la moneda del progrés, que hom no pot més que aplaudir, de la resta del món

A les democràcies europees i nord-americanes, la globalització econòmica està sota sospita avui en dia. Als Estats Units, Trump ha transformat el Partit Republicà, històricament el gran defensor del lliure comerç, en un partit proteccionista i antiimmigració. A la Gran Bretanya, els partidaris d’abandonar la UE s’estan acostant a la majoria en les enquestes prèvies al referèndum del 23 de juny. Marine Le Pen promet restablir la grandeur de França. Al centre d’Europa, els governs polonès i hongarès han començat a fer un gir cap a polítiques estatistes i nacionalistes. A Àustria, Escandinàvia i, amb més moderació, a Alemanya (encara afectada per l’ombra de l’Holocaust), els partits d’extrema dreta han passat a tenir un paper determinant en el discurs polític. Al sud d’Europa, Syriza i Podem qüestionen l’euro i el sistema d’integració i estabilitat pressupostària dissenyat des de Brussel·les.

Al darrere d’aquesta explosió populista hi ha una dada clau. En països tan diversos com els Estats Units, la Gran Bretanya i França la renda mediana (la de l’individu situat al bell mig de la distribució de la renda) no ha crescut en termes reals (és a dir, un cop ajustat pel canvi de preus) en les tres últimes dècades. A Espanya, un cop desapareguda la bombolla immobiliària que havia inflat l’economia artificialment, l’evolució dels salaris ha estat fins i tot pitjor: amb caigudes d’un 20 per cent entre les rendes més baixes des del començament de la crisi. Potser Donald Trump ha estat un dels polítics que ha fet més explícita aquesta relació entre estancament econòmic i globalització. En una entrevista a Bloomberg News, assegurava que el seu objectiu era construir el partit de tots els que no havien experimentat un increment salarial en els darrers vint anys.

Les raons de l’estancament (i, en alguns casos, caiguda) dels salaris són complexes. L’element més decisiu a l’hora de determinar l’evolució dels salaris, la taxa de creixement de productivitat de l’economia, es va alentir a partir de la dècada dels vuitanta. La revolució informàtica que va començar IBM i va accelerar Apple ha acabat per automatitzar una part important dels treballs més rutinaris en els sectors industrial i de serveis. Ara bé, l’última recerca en marxa sembla mostrar que la globalització ha contribuït de manera important a erosionar la posició i els salaris de les classes mitjanes i baixes a Europa i Nord-amèrica. D’una banda, la competència industrial de les economies emergents (sobretot de la Xina) ha noquejat els sectors de menys valor afegit (tèxtils, mobles, joguines, etc.). De l’altra, la immigració de mà d’obra barata ha contingut els salaris de les feines menys qualificades.

Abans de la crisi financera, el 10 per cent més pobre de la població mundial va veure augmentar gairebé un 25 per cent la seva renda

A Global inequality, publicat aquest any per Harvard University Press, l’economista Branko Milanovic ha estimat l’evolució en la renda individual real (ajustada per canvi de preus) entre el 1988 i el 2008 per a tota la distribució d’ingressos del món. Confirmant la realitat de salaris estancats a la qual feia referència abans, els ingressos dels individus en el percentil 80 de la distribució de la renda mundial (és a dir, aquells individus amb rendes just per damunt del 80 per cent més pobre) van experimentar un creixement zero durant aquelles dues dècades. I la renda dels individus en el percentil 90 només va créixer un 5 per cent. Aquesta part de la distribució mundial es correspon a les classes baixes i mitjanes del món avançat.

Ara bé, les dades de Milanovic també demostren que la globalització ha tingut uns efectes estrictament positius per a la majoria de la humanitat -la que viu fora d’Europa i Nord-amèrica-. Durant les dues dècades que van precedir la crisi financera, el 10 per cent més pobre de la població mundial (és a dir, uns 700 milions de persones, la majoria a l’Àfrica subsahariana) va experimentar un increment de gairebé el 25 per cent de la seva renda.

Aquell augment es va accelerar entre els estrats intermedis de la població mundial. Per exemple, la renda dels individus situats en el percentil 30 de la distribució mundial va augmentar un 50 per cent. La renda mediana al món (és a dir, la renda de l’individu al mig de la distribució mundial) va augmentar un 70 per cent en aquelles dues dècades. Nou de cada deu persones a la part mitjana de la distribució mundial de la renda viuen a Àsia, i sobretot a la Xina, Tailàndia, el Vietnam, l’Índia i Indonèsia.

L’estancament de les rendes europees i americanes i el creixement de la resta del món expliquen per què mentre que l’any 1988 la renda per càpita del 20 per cent més pobre dels Estats Units era 6,5 vegades la renda mitjana de les ciutats de la Xina, vint anys després la diferència s’havia reduït a un 30 per cent. O, en altres paraules, l’ansietat d’Europa i els Estats Units no és més que l’altra cara de la moneda del progrés, que hom no pot més que aplaudir, de la resta del món.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT