I ara què? Doncs a arremangar-se

ELS QUE PENSEM que això de Trump és una tragèdia i l’anunci de possibles fenòmens semblants com Marine Le Pen i companyia, tenim només dues opcions.

Una, que em temo que és on som ara, que és enfadar-nos, criticar-ho, dir que no ho entenem, exhibir superioritat moral, fer-ne anàlisis simples i equivocades i passar-nos uns dies a la tertúlia global de les xarxes on es combinen les bromes amb les lliçonetes, fins a desfogar-nos i esperar un nou tema.

La gran feinada a fer és construir alternatives socials i polítiques als establishments

L’altra, que seria la més útil, és posar-nos a pencar més. Arremangar-nos. Menys bla-bla-bla i més fets. Que cadascú assumeixi responsabilitats individuals, per petites que siguin, per fer un món més educat, més coherent, més just. Ser autocrítics des d’uns mitjans en què fomentem el culte als rics i als que més criden -i, per tant, més audiència donen- i en què no apareixen realitats de moltes persones, en una desconnexió perillosa. Assumir que la gent compra somnis falsos com els de Trump i d’altres quan la realitat que se’ls ofereix també és una mentida. Si un sistema no és meritocràtic, si afavoreix la desigualtat i es protegeix a si mateix sense defensar les persones, molta gent s’aboca a solucions simples i ximples. L’única alternativa a aquests somnis falsos no són continuismes com els que s’ofereixen ara, sinó somnis de veritat. Canvis de debò.

La gran feinada a fer és construir alternatives socials i polítiques als establishments i a les elits que no siguin mentides d’arrogants autoritaris i salvadors que satisfan les baixes passions, sinó projectes que vulguin transformar el món amb modèstia però que demostrin ambició per plantar cara a les dictadures dels mercats i dels despatxos foscos dels de sempre. Com que això és difícil i llarg i complex, i alhora és urgent, tot el temps dedicat a lamentar-nos pel trumpisme i a fer-ne teorietes per entretenir-nos serà un temps preciós que haurem desaprofitat.

Més continguts de