DESPRÉS DE PLORAR sempre em sento molt millor. Alliberat. Nou. Plorar em sembla un invent tan prodigiós com el riure, una vàlvula per desfogar-nos immillorable. Però ploro poc, segurament menys del que em caldria. Ho mirem de retenir, no ens rendim, hi oposem resistència.

L’altre dia plorava davant la psicòloga i vaig notar que li demanava perdó cada vegada. Perdó per què? Si és la seva feina, si cobra per atendre’m, si som allà perquè surtin aquestes coses. Ni així. No sé per què ens sap tant de greu plorar en públic. Ens n’amaguem sortint del cinema, a vegades fingim que estem refredats. Aguantem el plor com podem. Hi deu haver una part cultural, perquè se’ns ha dit que no queda bé, i també algun instint protector de no mostrar-nos fràgils, no delatar debilitats.

Aguantem el plor com podem. Hi deu haver una part cultural, perquè se’ns ha dit que no queda bé, i també algun instint protector de no mostrar-nos fràgils

També fot perquè ets a mig discurs aparentment racional i t’adones que té més força i més veritat aquella emoció soterrada, que es desboca com un volcà, que no el teu bla-bla-bla presumptament controlat. Has d’assumir que hi ha botonets que si algú hi clica et desmunten. És una bona pista per saber què t’importa, què t’afecta, qui ets. Potser per això també ens fa por, i mirem de girar full i contenir noves llàgrimes.

És cert que mentre veure riure és agradable, veure plorar és incòmode. El que plora té problemes logístics: la connexió directa entre llàgrimes i mocs treu molt de glamur al fet i dificulta la respiració. Aquí sí que el cos no ajuda. L’acompanyant no sap ben bé com reaccionar, es genera una situació en què no tothom sap estar al costat i trobar la distància justa entre la comprensió, la compassió, l’escalf, el suport, el respecte, les paraules, el silenci, el tacte. Una persona còmplice amb qui no et sàpiga greu plorar i que et faci la companyia adequada és per força un molt bon amic. Sobretot si també sabeu riure plegats.