HE ELOGIAT més d’un cop les corals infantils per l’entusiasme dels que les dirigeixen i per com eduquen la canalla. Hi aprenen música i més. Els ensenyen quan toca cantar i quan toca callar i escoltar, que és l’essència del treball en grup.

Ahir vaig confirmar el que ja veig fa anys a Lluïsos, que les corals no tenen edat i els beneficis són il·limitats. Vaig escoltar el concert d’una jove coral de gent gran, membres de l’aula d’extensió universitària de Lleida. Me’ls mirava abans, nerviosos i somrients. Durant el concert, actius i concentrats. Després, orgullosos i relaxats.

Ser de la coral deu puntuar com a antidepressiu sense necessitat de protector d’estómac

La gent gran pren un munt de pastilles: sort en tenim, que ens allarguen la vida. Però veient com se sabien les lletres, algunes en llatí, pensava que aquell era un bon exercici de memòria ( brain training, per fer-ho més important). Imaginant com devien riure als assajos allò era una alternativa a la risoteràpia, amb l’avantatge que aquí saps de què rius, i t’alliberes més. Pensant en les amistats que hi neixen, deu ser un bon ansiolític. I com que els vam aplaudir, la seva autoestima en va sortir reforçada, érem els seus coachs. I, com que qui canta els seus mals espanta, ser de la coral deu puntuar com a antidepressiu sense necessitat de protector d’estómac.

Van acabar amb el Gaudeamus igitur, l’himne universitari per excel·lència, cant a la brevetat de la vida, cant d’agraïment als professors i a l’acadèmia, cant en contra dels que s’enriuen dels estudiants. Aprendre a cantar passats els setanta i celebrar-ho en públic amb un somriure mentre entones l’himne dels que ens agrada aprendre és una teràpia que deu estalviar més d’una visita als centres d’atenció primària que es queixen de l’abús de fàrmacs per a la salut emocional. Gaudeamus igitur. Que vol dir alegrem-nos, doncs.