Quan el problema també és la solució

Una de les qüestions globals que més ocupen i preocupen als estats és la regulació i el control de la immigració. En molts països aquest és un debat intern molt viu i s’ha convertit en un argument de discussió i desgast polític que acaba condicionant els resultats electorals i la conformació de governs. L’exemple més evident d’això el veiem amb Donald Trump, que té com a promesa estrella del seu mandat la construcció d’un mur entre la frontera dels Estats Units i de Mèxic. A Europa, amb l’auge de la ultradreta, també hi trobem molts exemples d’aquest discurs que situa la immigració com la causa dels mals que pateixen moltes economies; a Itàlia, per exemple, el vicepresident i ministre de l’Interior, Matteo Salvini, fa ostentació de mà dura contra els immigrants com a resposta al drama silenciat que viuen els refugiats que naufraguen al Mediterrani.

Paradoxalment, al costat d’aquests discursos que relacionen de forma directa el deteriorament dels serveis públics i la immigració, cada vegada sentim més veus i veiem més exemples que recorren als immigrants com la fórmula per mantenir el creixement econòmic dels països i per assegurar la viabilitat dels sistemes de pensions. És evident que les societats del Primer Món tenen problemes estructurals molt evidents. L’envelliment de la població fruit de la baixa natalitat, amb països on hi ha més defuncions que naixements, o la transformació del mercat de treball estan trencant l’esquema que ha sostingut l’estat del benestar occidental.

Fa pocs dies el secretari d’estat de la Seguretat Social del govern espanyol va dir, sense embuts, que el sistema de pensions d’Espanya no és sostenible si no es compta amb l’arribada de persones estrangeres que facin incrementar el nombre de cotitzants i, alhora, hi ha una increment dels salaris que faci créixer l’import de les cotitzacions. Només amb un cop d’ull a la piràmide d’edats –que no té forma de piràmide– de la població espanyola, és evident que les generacions més joves, que voregen els quaranta, no tenen garantida la seva pensió de jubilació.

Recórrer a la immigració per donar resposta a les necessitats del mercat de treball i garantir el creixement de l’economia, el manteniment dels serveis públics i la viabilitat dels sistemes de pensions ja és una realitat en molts països, malgrat que això sigui contradictori amb molts dels discursos que es fan. Aquest és el cas del Canadà, que cada any selecciona més de tres-cents mil treballadors per cobrir les necessitats del seu sistema productiu i de serveis. I més recentment, un país com el Japó, que ha mantingut durant dècades una política immigratòria fèrria, rígida i restrictiva, s’ha vist amb la necessitat d’obrir les portes, i aquest any incorporarà 345.000 treballadors estrangers per atendre les necessitats d’un mercat de treball que una natalitat en recessió ja no pot cobrir.

Sense anar més lluny, a Catalunya ja hi ha molts sectors que necessiten els treballadors estrangers per poder seguir funcionant. Ho veiem en el sector primari i en el sector del turisme i l’hostaleria, però cada dia hi ha més metges especialistes que treballen als nostres hospitals per cobrir les vacants que hi ha.

Segur que les dues coses són certes alhora, però que en una mateixa societat es pugui veure la immigració com un problema i també com una solució mereix fer un debat honest, desacomplexat i amb mirada llarga. Els reptes i les febleses de la societat catalana no són diferents dels que té el conjunt de la societat europea, però en matèria d’immigració, d’envelliment, de natalitat o de pensions sembla que no vulguem saber la veritat.

Tots aquests desafiaments s’hauran d’abordar en plena transformació del mercat de treball provocada per la digitalització. Segons l’informe 'The future of the jobs 2018', publicat fa una mesos pel Fons Monetari Internacional, en els propers anys es destruiran 75 milions de llocs de treball i se’n crearan 133, molts en professions que encara no existeixen. La transformació digital potenciarà noves ocupacions vinculades a l’enginyeria i a les dades i condemnarà tasques més administratives que posaran en risc molts llocs de treball d’oficines bancàries, agències de treball o teleoperadors. I fruit de l’envelliment, aniran a l’alça les feines relacionades amb l’activitat sociosanitària i de cura a les persones.

Moltes de les coses que ens passaran d’aquí vint o trenta anys ja les sabem avui; i també sabem que les solucions als problemes que tindran els nostres fills i els nostres nets depenen de les decisions que es prenguin ara i no del que decideixin ells quan ja sigui massa tard.