Sortir del niu

Que hi hagi salaris dignes i que s’acabi amb la precarietat del mercat de treball és una necessitat

Els arbres no ens deixen veure el bosc, i allò que forma part de la normalitat no és mai notícia, però de tant en tant es publiquen dades que ens recorden que, sense adonar-nos-en, l’estructura demogràfica que tenim avui és molt diferent de la dels nostres pares, però també serà molt diferent la dels nostres fills. A mitjans d’agost, aquest diari publicava una notícia en què deia que només 21 de cada 100 joves s’han independitzat dels pares a Catalunya. No està escrit enlloc que hi hagi una edat bona i una de dolenta per sortir del niu, però aquesta dada explica moltes coses dels problemes de fons que té la nostra societat.

Només 21 de cada 100 joves s'han independitzat dels pares a Catalunya

Que un de cada cinc joves catalans d’entre 16 i 29 anys s’hagi emancipat és el mateix que dir que quatre de cada cinc encara no ho han fet. Amb dades de l’Eurostat, els joves espanyols s’emancipen, de mitjana, als 29,5 anys, dada que contrasta molt amb l’edat en què els nostres veïns francesos marxen de casa els pares, que és als 24 anys, i que encara contrasta més amb els 19,7 anys que tenen els joves suecs quan se’n van a viure fora de casa. Dades com aquestes són congruents amb el fet que Catalunya i Espanya, com el Japó, estiguin a la cua mundial en la taxa de naixements, que a casa nostra és d'1,39 fills per dona, mentre que a França és d'1,92. A Catalunya, les mares tenen el primer fill quasi als 31 anys i a França als 28.

Quan els nostres pares s'emancipaven, amb el sou de pocs anys podien comprar un habitatge. Amb els sous i els preus actuals, per a la majoria és impensable fer-ho ara

L’envelliment de la població és una realitat. S’explica per aquesta disminució de la natalitat, que ens porta a un ‘hivern demogràfic’ en què hi ha més defuncions que naixements, però la població no disminueix per l’arribada de persones d’altres països, i s’explica també pel creixement de l’esperança de vida. En només quatre dècades, l’esperança de vida s’ha incrementat 10 anys, fins a arribar als 83,6 anys de mitjana, i en aquest mateix temps, la població de zero a catorze anys ha passat de representar el 27% del total a ser el 14%, mentre que el nombre de majors de 65 anys s’ha duplicat i ara arriba al 20%. La piràmide d’edat ja no té forma de piràmide.

Totes aquestes dades es poden explicar per múltiples raons, econòmiques i culturals, però sobretot revelen alguns dels grans problemes que tenen els nostres joves, i per tant, tota la societat. La precarietat laboral i els preus de l’habitatge que patim avui estan dibuixant la societat que tindrem demà. Una societat més envellida impactarà de ple en les polítiques públiques que es faran, en les prioritats pressupostàries i en aspectes tan rellevants com les pensions. Els salaris baixos d’avui i les cotitzacions més petites amenacen, sense cap mena de dubte, la viabilitat del sistema i l’estat del benestar que hem conegut.

Quan els nostres pares s'emancipaven, amb el sou de pocs anys podien permetre's comprar un habitatge. Amb els sous d'avui i els preus actuals, per a la gran majoria és impensable fer-ho ara. De fet, molts dels joves que s'emancipen i ajuden a fer menys impactants les estadístiques ho fan compartint pisos o llogant habitacions, perquè és el màxim que es poden permetre.

La magnitud d’aquests debats és tan gran que les solucions semblen inabastables, però no cal esperar trenta anys per saber com serà l’estructura demogràfica de la nostra societat. Ho sabem avui. Que hi hagi salaris dignes i que s’acabi amb la precarietat del mercat de treball és una necessitat per avui, però també és la llavor d’una societat que creu en el valor de l’emancipació i que aspira a consolidar un estat del benestar.

Els models econòmics i socials es veuen sempre influïts pel marc polític en què es desenvolupen. En l’estat de coses actual hem vist que en les últimes dècades cada generació que arriba a l’edat d’emancipar-se té més dificultats per fer-ho. Per això som molts els que estem convençuts que les polítiques públiques, a més de ser bones, ben plantejades i ben executades, surten millor i generen més bons resultats si es disposa de més recursos i més mitjans. Emancipar-se és el que fa créixer les persones i també els pobles. Per això, per a molta gent és indestriable l’emancipació social de l’emancipació nacional per servir millor la nostra societat. Amb les eines d’un estat i amb l’esforç fiscal que fem els ciutadans de Catalunya, sense cap mena de dubte podríem ajudar més i millor les generacions de joves que ja són aquí i les que vindran. Com tot, aquest punt de vista és discutible, malgrat que les dades en demostrin l’evidència en molts casos. Però aquells que creguin el contrari faran bé d’explicar com revertim aquesta situació i retornem l’optimisme a les generacions més joves per tal que visquin en un país d’oportunitats. Emancipar-se és un dret, però, si pensem en el futur, emancipar-se és una necessitat.

Més continguts de