De qui és el carrer?

Fraga Iribarne (quan jo era petit sempre se l'anomenava així, amb els dos cognoms) es va fer famós per haver pronunciat la frase " La calle es mía ", cosa que ell sempre va negar. Durant anys, aquesta rotunda asseveració es va considerar l'essència de l'actitud ideològicament autoritària i políticament arrogant. El 15 de maig de l'any 2011, però, milers de persones van desfilar darrere d'una pancarta que deia literalment: " La calle es nuestra, no pagaremos vuestra crisis ". Gràcies al periodisme d'adulació de masses, que probablement és la gran contribució comunicativa de la cultura líquida del segle XXI, quasi ningú va gosar subratllar aquell paral·lelisme estrident, no fos cas.

Aquests darrers dies, a França, la tombarella de la truita s'ha fet igualment visible: la propietat del carrer ja no està gens clara. Amb motiu de les protestes contra el matrimoni homosexual que va impulsar legislativament Hollande, el carrer ha canviat de mans. Ara ja no és propietat de sindicalistes ni estudiants d'entre 30 i 50 anys, com solia ser habitual, sinó d'un grup bigarrat de gent que segueix les consignes de l'estranyíssima Frigide Barjot. El bé de Déu que s'hi aplega és encara més desconcertant: des de jubilats que fan cara de voler votar De Gaulle encara que estigui mort fins a joves molt joves que s'apunten a qualsevol bombardeig que troben a les xarxes socials, passant per ultradretans, seguidors de Lefebvre, gent que passava per allí i tota mena d'ocells ideològics de difícil classificació, quota friqui inclosa. El cas és que aquesta colla vestida amb samarretes de color rosa i autoanomenada La Manif pour Tousha guanyat rotundament la batalla del carrer, és a dir, la de la sobrerepresentació basada en la lògica de la visibilitat. El resultat electoral, i totes i cadascuna de les enquestes fetes sobre el tema, mostren que la majoria numèricament real dels francesos està d'acord amb la iniciativa d'Hollande, que ara ja té el rang de llei. Les imatges dels telenotícies, en canvi, suggereixen exactament el contrari. És la vella tensió entre l'aritmètica diàfana i l'il·lusionisme borrós.

Tot això no és cap novetat. El principal ocupant del carrer en els darrers temps de Zapatero, per exemple, fou la facció més conservadora de la Conferència Episcopal Espanyola. L'any 2013, la batalla per la propietat del carrer l'ha guanyat per golejada l'ultracorporativisme, d'una banda, i les idees démodées tant de dretes com d'esquerres, de l'altra. I si no, parin atenció i observin com darrere de consignes grandiloqüents hi ha sovint aquella expressió madrilenyíssima de "¿Qué hay de lo mío? ", o bé protestes una mica endarrerides, gairebé contra la Guerra del Vietnam i la política exterior de Nixon. Aquests de La Manif pour Tous, com els seguidors de les performances de Rouco Varela, tampoc difereixen gaire de fenòmens socials propis de la dècada dels setanta, d'una vigència semblant a la dels estampats de les corbates de Luis Aguilé.

Sembla que el carrer es repeteix monòtonament des de fa uns quants anys, que ja no té res nou a proposar, a diferència del que passava als anys seixanta. Penso que això és d'alguna manera normal, i fins i tot inevitable: el carrer ja no està al carrer, sinó a les xarxes socials, als estadis de futbol, als programes de ràdio i televisió amb més audiència, als SMS que constantment es transcriuen a la part inferior de la pantalla catòdica, als comentaris que apareixen a les edicions digitals dels diaris. El que queda al carrer físic, al de tota la vida, són posats més aviat superats per les circumstàncies, coses del segle XX, com ara la tal Frigide Barjot (patètic joc de paraules que, per cert, ja no diu absolutament res als menors de 25 anys).

Per si encara quedava algú que hi creia, la lliçó de La Manif pour Tous és que un cop plantejada la política com a mera expressivitat i visibilitat mediàtica, el carrer esdevé només un plató de propietat incerta. És difícil que pogués ser d'una altra manera, en la mesura que està obert a tothom i no reclama més habilitats especials que la disfressa i la consigna enganxosa. En el cas del matrimoni homosexual a França, com en tantes altres ocasions i contextos, aquestes concentracions només han tingut l'efecte de transformar un possible debat col·lectiu en una cridòria que, en si mateixa, no ha aportat ni un sol argument racional. La Manif pour Tousés un moviment genuïnament antipolític que ha prosperat perquè -no em cansaré de repetir-ho, per responsabilitat- els intel·lectuals se senten obligats a adular les masses, siguin quines siguin.