15/11/2019

Carta a Alejandro Amenábar: 'Una pel·lícula que et deixa regirat'

2 min
Carta a Alejandro Amenábar: 'Una pel·lícula que et deixa regirat'

Vaig anar a veure la teva pel·lícula Mientras dure la guerra el 12 d'octubre, quan no coneixíem la sentència del Procés ni el resultat de les eleccions, el Tsunami encara no s'havia estrenat a l'aeroport i Franco era al Valle de los Caídos. Ha passat un mes i vull intentar escriure per què em va deixar regirat aquella pel·lícula tan elogiada.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El 12 d'octubre era dissabte i la sala 8 del cinema Bosque de Barcelona estava plena. Mientras dure la guerra ha sigut un èxit de taquilla i serà, probablement, la gran vencedora dels Goya d'aquest any. La digestió del missatge de la pel·lícula, almenys en el meu cas, ha sigut llarga i pesada. Hi dibuixes un país ple de fanàtics, amb l'excepció d'Unamuno: un intel·lectual que, enmig de la barbàrie del 36, és l'únic que té prou lucidesa per veure i denunciar les atrocitats dels dos bàndols. El mal que ha fet la República i –encara que se n'adona tard, després d'haver donat suport al cop d'estat de Franco– el mal que també faran els nacionals.

Albert Rivera va dimitir dilluns repetint tres vegades la mateixa idea: "Ni rojos ni azules". I així és com vaig sortir jo del cinema, ara fa un mes, després d'haver vist una pel·lícula que té aquest mantra com a motor de la història. La coartada moral perfecta per a tots els que, ara mateix, com que s'adonen que ja no poden alinear-se amb el franquisme, el que fan és equiparar-lo amb la República, com si haguessin fet el mateix mal, com si fossin règims amb la mateixa legitimitat democràtica.

És un raonament idèntic al que alguns fan servir per analitzar el moment polític actual. Quan veuen que no és presentable alinear-se directament amb Vox, aleshores l'equiparen a qui més mal els convingui fer, que unes vegades serà Unides Podem i unes altres l'independentisme. Ni entrevistes a El hormiguero ni res: no hi ha cosa que blanquegi més Santiago Abascal que comparar-lo amb polítics radicalment demòcrates com Pablo Iglesias o Carles Puigdemont.

I això m'ha recordat un article memorable de Carles Capdevila, que se l'haurien de llegir tots els portaveus mundials del sentit comú, que se situen al mig de dos extrems, segons ells, igual de perillosos. “Els poders estan monopolitzats per artistes del consens, per predicadors de la bondat de l'acord a qualsevol preu, en lloc de la necessitat de fer el que realment convé. [...] Anem cap a una societat governada tan absurdament que si tu em vols trencar les dues cames i jo preferiria que no me'n trenquessis cap, a la cimera de torn decidiran que me'n trenquis només una, i tots contents”.

P.D. I encara una altra idea perillosa que em va deixar la pel·lícula: la inevitabilitat de les solucions antidemocràtiques. Què havia de fer Franco, si no aixecar-se contra el caos de la República? I, afegeixo, què havien de fer els espanyols el 2019, davant del problema català, si no votar Vox en massa?

stats