OPINIÓ

Una carta d’amor a l’Athletic Club

Admiro molt l’Athletic Club de Bilbao. Sí, tinc present que molts barcelonistes no veuen amb bons ulls un equip que sol posar la cama fort, però no l’admiro pel seu estil de joc. L’admiro per la seva identitat. L’any passat l’Athletic va convidar-me a fer una xerrada al seu equip infantil a les instal·lacions de Lezama. Els jugadors havien estat llegint els capítols d’un llibre que vaig publicar. Després dels entrenaments, l’entrenador Iñaki González repartia a cada jugador un capítol, i posteriorment en feien un debat. Al final del curs van convidar-me per reflexionar amb ells sobre racisme, homofòbia, valors. De sobte, dos jugadors discutien sobre si un dels millors jugadors de l’equip, un noi adoptat a Etiòpia, havia patit racisme feia pocs dies jugant a Getxo. Dos companys defensaven que sí. Ell, l’afectat, deia que no. No ho veia com a racisme, perquè ho havia entès com un acte desesperat del rival, fart de veure com ell feia gols, per fer-lo sortir de polleguera. Va ser una xerrada magnífica en què va participar el filòsof Galder Reguera, que treballa per al club. Reguera preguntava als jugadors si tenien amics gais, si ells ho eren o si seria un problema compartir dutxa amb un homosexual.

L’Athletic organitza un festival de cine relacionat amb el futbol o té projectes magnífics per potenciar la lectura, com un en què els aficionats, encara que no siguin de l’Athletic, recomanen llibres a dos jugadors de l’equip masculí i dues jugadores de l’equip femení. Aquest any, Mikel San José ha escollit Open, la biografia d’André Agassi. Les jugadores Lucía Córdoba i Maite Oroz van escollir el còmic Valerosas, de la francesa Pénélope Bagieu. I és que l’Athletic, per estatuts, intenta donar el mateix espai a l’equip femení que al masculí. Si conviden un jugador de l’equip masculí a un acte, hi va també una jugadora del femení. Fa pocs dies, el femení va batre el rècord mundial d’espectadors en un partit de dones omplint San Mamés en els quarts de final de Copa contra l’Atlètic de Madrid. Van perdre. Però van guanyar.

L’Athletic, amb la seva política, difícilment guanya títols, però segueix enamorant-me com actua fora de la gespa. Un cop a la setmana deixa un camp a un equip de persones sense sostre dins d’un projecte per fer-los sentir importants. Cuida la llengua basca, cuida la cultura, no s’oblida que és un actor social en una societat viva. El meu Athletic és un llibre, és un concurs de bertsolaris. És un club amb identitat.