La carta guanyadora
Els que tenien pressa han après que el camí més recte no sempre és el més ràpid. Els que tenien dubtes els han esbandit comprovant que a l’altre costat hi ha majoritàriament el granític nacionalisme espanyol de sempre, repressor i intolerant. Fins i tot alguns dels que creuen que Catalunya no té dret a ser subjecte polític i que se senten sentimentalment espanyols, noten la incomoditat veient els rivals entre reixes. Així ho mostrava l’enquesta de La Vanguardia amb un 77% de rebuig a l’empresonament preventiu dels líders independentistes o el manifest que incloïa noms com els de Jorge Javier Vázquez, Elvira Lindo, Jordi Évole o Victòria Camps.
Tot això són símptomes de maduració. Els aprenentatges polítics són tan durs com els vitals. I contra el que alguns pensen, la permanent reflexió autocrítica és un senyal de fortalesa. L’expressió lliure de la pluralitat no pot fer mai por, la democràcia és capacitat d’airejar les diferències. Dins l’independentisme, costa girar full sobre les fallides unilateralitat i desobediència. Falten nous conceptes per afrontar la nova etapa. La resistència no motiva prou. La solidaritat amb els presos i exiliats, tan emocional i imprescindible, no és un programa polític. Eixamplament de la base, bon govern, denúncia internacional... La cara dolenta: hi ha desconcert. La cara bona: hi ha debat.
El contrast amb el que passa a Madrid fa encara més positiva aquesta vitalitat ideològica, estratègica i cívica. La incapacitat de l’estat espanyol de dubtar políticament de si mateix denota una gran debilitat col·lectiva, una feblesa política i intel·lectual sorprenent. L’accés al poder de Sánchez no ha anat acompanyat pròpiament d’una renovació del discurs, d’una reflexió de fons, més aviat fa l’efecte d’un mer equilibrisme estètic per demostrar al món que no són tan bèsties. Al darrere hi ha, persistent, l’endèmica negació de la realitat (Espanya no és plurinacional, mig Catalunya ha estat enganyada i ja tornarà a l’ordre, si us plau per força). La veu d’Iglesias ressona solitària, tan meritòria com heretge, i mediàticament ofegada per l’eixordadora orgia d’anticatalanisme dels candidats a rellevar Rajoy al PP -és preocupant el bon resultat de la cara més dura: Casado- o de l’orgull ferit del populisme xenòfob de Rivera. Malauradament, és molt probable que Sánchez faci valer més la pressió d’aquesta dreta (vella i nova) per limitar qualsevol hipotètica concessió catalana que la d’Iglesias per a un diàleg polític valent.
Però això no vol dir que no calgui acudir a aquest diàleg. Al contrari. Cal anar-hi amb plena disposició, cal posar-ho molt difícil a Sánchez: que sigui ell qui se senti en fals. Que noti damunt les seves espatlles la incomoditat del poder arbitrari que representa, la incomoditat del qui en realitat no pot oferir allò que íntimament sap, com a demòcrata, que hauria d’oferir: una sortida política pactada. Que s’humiliï oferint engrunes o impossibles retorns al passat, que s’avergonyeixi davant la dignitat dels presos i la llibertat dels exiliats. Ara mateix aquesta força -la de presos i exiliats- és una permanent bufetada moral.
Tard o d’hora haurem de tornar a votar, un dia hi haurà d’haver un 1-0 sense violència. Ara mateix costa de veure-ho, esclar, però el camí de l’emancipació està traçat. I el cost per impedir que Catalunya segueixi aquest camí cada cop serà més alt per a Espanya. ¿Fins quan i fins on podrà empetitir la seva democràcia, el seu estat de dret? La via catalana és mostrar permanentment la disposició al diàleg i, així, fer més evidents les contradiccions de la democràcia espanyola, i aprofitar-les per enfortir el sobiranisme. Sí: l’imbatible dret a decidir. Aquesta és la carta cohesionadora, democràtica (i guanyadora) de sempre.
