El cas valencià

Tria J.M. CasasúsDiuen que ja ha arribat l’hora de fer càlculs i projectes sobre la base d’una hipòtesi de llibertat política. Una vaga i inquieta expectació general sembla suggerir-ho. [...] Qui estigui una mica familiaritzat amb la situació actual del País Valencià, i s’hagi pogut fer càrrec dels estats d’opinió que hi predominen, sabrà on vull anar a parar. [...] Més aviat, hauríem de reconèixer-hi una gairebé absoluta “manca d’estats d’opinió”. [...] No ha de sorprendre’ns que sigui així, al capdavall. L’etapa que comença en 1939 ha estat, per al País Valencià, d’una terrible, vertiginosa buidor política. Els residus de la Pre-guerra, els “antics tambors” autòctons, ni tan sols han donat senyals de vida. [...] Pel seu cantó, el Règim ha procurat per tots els mitjans accentuar el provincianisme tradicional, en el sentit de promoure la resignació cofoia, l’esperit de subalterns i el “para ofrendar nuevas glorias a España ”. El procés de despersonalització nacional ha rebut estímuls eficaços, i la pèrdua de “consciència” afecta tots els nivells del comportament comunitari, des de l’idioma a l’economia. [...] Només dues forces s’han mantingut efectivament “en peu”, durant els darrers temps, al País Valencià: “forces polítiques”, vull dir, bé que el mot “forces” sigui ací una mica hiperbòlic. Em refereixo al Partit Comunista Espanyol i al jove Neovalencianisme catalanitzant […] L’un i l’altre, sense arrels en el passat, xocaven contra inèrcies del passat poderoses, hostils: els comunistes espanyols s’enfrontaven amb un proletariat secularment lligat a l’anarquisme, i els neovalencianistes tenien l’oposició o la indiferència sistemàtiques d’unes multituds hipnotitzades pels tòpics de la propaganda “unitària”. L’inevitable to “radical” dels respectius programes els ha condemnats a no eixir, de moment, d’un modest àmbit d’influència. Les altres dificultats, que anomenarem “legals”, ja se les imaginarà el lector. Però, malgrat tot, l’impacte del Partit Comunista Espanyol i del Neovalencianisme, cadascú pel seu costat, ha estat vigorós. Més o menys, el dia de demà s’hi haurà de comptar. I es tracta de factors nous en el mapa civil del País Valencià. […] Seguint la millor línia “nacionalista” valenciana, hi ha el desig d’instaurar o restaurar els vincles imprescindibles -en tant que imprescindibles- d’una “altra unitat”, la dels Països Catalans. [...] Caldrà “establir” la comunicació política útil amb el Principat i amb les Balears, que sigui un principi de normalitat nacional per a tothom. Els prejudicis folklòrics; els interessos creats; les ingerències al·lògenes -descarades o disfressades- hi seran una rèmora depriment, astuta, violenta. Però cedir-hi significarà suïcidar-se: desaparèixer com a poble.