03/07/2021

Les cases d'Europa

3 min

La meva idea d’Europa me l’he construïda a base de viatges d’estudi a casa els amics a l’estranger. Ara, a més, tinc un nebot francès que és fill de la generació Erasmus i que diu coses amoroses en un francès impecable que supera l’accent perfecte de la meva germana. Els meus records d’Europa són els pisos on vaig viure quan vaig fer l’Erasmus a Versalles, o el dúplex que vaig compartir amb la Rosa en un housing estate a prop de Brick Lane, a Londres. També tinc records de les vacances a casa dels amics a Amsterdam, a Munic, a Berlín, a Brussel·les, a Copenhaguen o a Rennes. Són records lluminosos, en cases de sostres alts, habitacions compartides i grans finestres, amb patis per guardar-hi bicicletes atrotinades i jardins regats per la pluja fina del cels grisos.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Al llarg d’aquests anys de periples europeus, els meus amics m’han explicat coses impecables sobre les polítiques d’habitatge de les seves ciutats respectives: com que a Holanda el parc públic d’habitatges és molt significatiu i les parelles joves sovint tenen opcions reals de viure en pisos de protecció oficial sense cap complex. O que a París l’Ajuntament destina cada any molt de pressupost a comprar finques privades que incorpora al seu parc públic i relloga a preus assequibles, ajustant-los a les possibilitats de cada família. O que a Dinamarca hi ha prou habitatge públic perquè les parelles s’animin a tenir fills molt abans dels trenta. O que a Munic una comissió executiva estudia quin sòl agrícola s’urbanitza per fer-hi habitatge assequible amb densitats adequades.

I a Europa hi he tingut grans professors en matèria d’habitatge, que sempre duc a la butxaca: per exemple, Jean-Philippe Vassal, que fa deu anys ens explicava emocionat com havien convençut el sector públic per ampliar pisos i terrasses en lloc d’enderrocar uns blocs decrèpits. Els arquitectes Lacaton & Vassal han guanyat fa poc el premi Pritzker i les fotografies dels seus edificis han donat la volta al món, però val la pena sentir-los: són uns arquitectes diferents, que no busquen la foto, sinó el confort dels residents. Saben per a qui treballen (els residents més vulnerables) i això els dona tota la força per innovar en complicadíssims processos burocràtics.

I quan busco lectures significatives sobre polítiques d’impacte d’habitatge social, torno a la sociòloga Anne Power, de la London School of Economics, que és una ferma defensora de l’habitatge públic impulsat pels promotors socials. Power ha dedicat la seva vida professional a explicar per què cal intervenir en el mercat de l’habitatge quan els salaris baixen i els preus de l’habitatge pugen. De manera molt pedagògica, explica com fer que ciutats i promotors col·laborin per ajudar la gent jove a tenir una llar i una feina, o com barrejar persones de diferents procedències i evitar guetos.

Arreu de Catalunya, i en especial la darrera dècada des de la crisi financera de l’any 2008, hi ha hagut una pujada constant dels preus de l’habitatge, que afecta sobretot les persones no propietàries i les llars en què els ingressos salarials creixen molt menys que les rendes que han d’abonar com a llogaters. Les polítiques d’habitatge comprometen l’economia a tots els nivells perquè els cicles immobiliaris estan fortament lligats als cicles econòmics. També l’activitat constructora compromet l’economia local, per les taxes i el volum de proveïdors implicats en la construcció.

La promoció d’habitatge té conseqüències ambientals que no es poden negar, i per això cal treballar l’habitatge com un dret social, garantint alhora una bona ordenació del territori i exigint criteris ambientals que tinguin en compte tot el cicle de vida dels materials i una empremta ecològica reduïda.

Michael Kimmelman, el cèlebre crític d’arquitectura del New York Times, diu que fa concerts de piano de tant en tant per deixar de ser crític i exposar-se a la crítica dels altres. Amb el mateix esperit, i perquè escriure sobre qüestions d’habitatge sense poder-me implicar en la resolució del problema em genera una certa frustració, hem remogut cel i terra amb la Fundació Hàbitat3 i la seva presidenta, Carme Trilla, per trobar una solució per al Gimnàs Sant Pau que aporti la construcció de 36 nous habitatges socials al Raval. Un camí que vam iniciar a l’Illa Sibèria, al Poblenou, i que repetirem en altres emplaçaments en la mesura que anem trobant nous companys de viatge. A les nostres latituds costa molt confiar en el criteri i l’expertesa dels altres, i encara més construint-ho sobre sòl de titularitat municipal. Però el nostre compromís és continuar obrint camí perquè aquesta mena de col·laboracions esdevinguin la norma, com si fóssim una mica més a prop d’Europa.

Maria Sisternas és arquitecta i consultora.

stats