Els castanyers de Viena
Torno d'uns dies a Viena. La ciutat, que trobo més viva que la darrera vegada que hi vaig ser, sembla fruir tranquil·la de la seva primavera incipient. Els castanyers d'Índia dels parcs i del Ring mostren orgullosos els seus raïms erectes de flors blanques o roses. Els tous de lilàs, amb les seves gammes diferents de lila -pàl·lid, més pujat, gairebé porpra- perfumen l'ambient. Hi ha gent que passeja els gossos, gent que, al mercat, compra verdures o menja salsitxes i escalopes immenses asseguda als xiringuitos. Els patis dels Heurigen, que són aquelles tavernes dels afores on se serveix el vi de l'any de collita pròpia, estan plens de gent, fins i tot entre setmana. Gent de totes les edats. Beuen vi blanc, mengen pa fosc que unten amb formatge fresc amb pebre vermell o amb greix atapeït de llardons. Als cafès, els cèlebres cafès de la ciutat, tan confortables, tothom menja pastissos substanciosos i variats. Fa la sensació que Viena és una ciutat feliç. Penjada encara dels seus records, flota a l'aire una estranya barreja de Sissí i la seva època, de la Sezession amb Klimt omnipresent pel seu centenari (fins i tot n'han fet un musical!), de la Viena roja amb l'arquitectura obrera racionalista del Karl Marx Hof. A la Viena republicana, els retrats dels emperadors encara pengen als cafès. A les botigues del Graben encara venen els vidres dissenyats per Joseph Hoffman ja fa més de cent anys. Els tramvies són nets i puntuals. Els trens de rodalies, ràpids i eficaços. Les estacions històriques, dissenyades per Otto Wagner, restaurades, llueixen, com si s'acabessin d'inaugurar, els seus encants marmoris i de ferro fos daurat, una mica funeraris. El canal del Danubi reflecteix l'arquitectura de nata muntada de les darreres dècades de l'imperi. A l'església de sant Agustí hi ha missa amb música cada diumenge. És plena. Al MAK, el Museu d'Arts Aplicades, on guarden vidres, ceràmiques, joies i mobles del Wiener Werkstätte, els diumenges hi ha un brunch amb conferència inclosa. És ple. El Kusthistorisches Museum, on guarden els Brueghel meravellosos, el Vermeer incomparable, aquell Autoretrat en un mirall convex que va inspirar a John Ashbery segurament el seu millor poema, aquells Tizianos i Tintorettos preciosos i tantes altres coses, com ara aquell saler de Benvenuto Cellini, un matí de dimarts també és ple. Tot és ple, però sense gentades. Ple amb normalitat. Tot funciona plàcidament: la seguretat del rigor alemany, però amb l'alegria catòlica que neix del fet de saber que els pecats poden ser perdonats.
Torno a Barcelona i em trobo amb els indignats que celebren el seu primer aniversari. Jo també ho estic, d'indignat. Sobretot quan penso en els sous vitalicis i les jubilacions monstruoses dels nostres ex, ja siguin presidents del país o del Parlament. Sobretot quan veig que això que en diuen el món del futbol és una cova de lladres. Que els clubs no paguen a Hisenda ni a la Seguretat Social. Quan veig que polítics aparcats cobren alhora de l'Estat i de l'empresa privada. Quan veig que arquitectes que passen per ser genials cobren sous gegantins per construir edificis imperdonables, autèntics disbarats arquitectònics, estètics i funcionals. Quan veig que qui ho ha de pagar tot són els pobres. Aquest nostre món ha de canviar radicalment, però els que administren el poder, que vol dir els nostres diners, no volen veure-ho.
I ara marxo a Bled, Eslovènia, a un congrés del PEN dedicat precisament a la cultura de compartir com a camí per a una autèntica cultura de la pau. Pau social, també. Dedicat a la transformació, al canvi com a camí per evitar la caiguda de la civilització racional d'Occident. I al paper dels escriptors en tot això. Ja ho veurem.
Per consolar-me penso en els castanyers florits de Viena, en aquella efervescència de primers del segle passat que va canviar el món. Arquitectura, arts decoratives, música, teatre, filosofia, psiquiatria: el millor del segle XX surt d'aquella febrada inoblidable.
