Independència: realisme i bona política (i 2)

La política feta a les institucions i la política feta fora de les institucions es complementen

ÀNGEL CASTIÑEIRA / NARCÍS CLARA / LLUÍS FONT / JOSEP MARIA FORNÉ / CARME ORTOLL / XAVIER QUINQUILLÀ / FERRAN SÁEZ

Els clàssics pensaven que la política és l’activitat més elevada a què es pot dedicar l’ésser humà. Ho creien perquè deien que amb la política es procura el bé comú, és a dir, la felicitat de cadascuna de les persones. A més, inclou en la seva pràctica el saber ètic. Segurament avui els nostres conciutadans no coincidirien en la mateixa valoració. La corrupció, la poca exemplaritat del comportament d’una part de la classe política, les retallades en serveis i drets a la ciutadania, el domini del llenguatge populista, l’àmplia irrupció de lideratges autoritaris, els qüestionaments de les identitats en èpoques de canvis substancials i altres factors han abocat una part molt significativa de la població a creure que la política és bruta i embrutidora. Però aquesta conseqüència, que pot ser raonable, ni és encertada ni és recomanable. Recuperar la grandesa de la política com una de les nobles activitats a què dedicar-se arreu, per tant també a Catalunya, és necessari i convenient. Per què?

U. La independència és el nostre objectiu polític. Ho és de forma instrumental, perquè estem convençuts que és la millor manera d’oferir a tot el conjunt de la ciutadania catalana un futur millor. Podria haver-hi altres possibilitats. Però cap d’elles garanteix més benestar a les catalanes i els catalans, ni un reconeixement col·lectiu com ho fa la independència. Mantenir l’estatus polític dins de l’estat espanyol vol dir sostenir una administració que no garanteix una distribució justa de béns i recursos, ni plena llibertat política, ni progrés econòmic, ni exemplaritat cívica, ni reconeixement i continuïtat a la llengua, la identitat i la cultura catalanes, ni un tractament igualitari dels nostres drets individuals, socials i col·lectius. Convèncer la majoria dels ciutadans catalans que això és així, requereix molta política. Ens referim a una acció política de qualitat, desplegada en molts fronts, però exemplificada en primer lloc en una bona gestió de Govern i en una activitat parlamentària acollidora, íntegra i no excloent.

Dos. La política no es fa només a les institucions públiques sinó també a través de l’activitat cívica i social d’entitats, associacions i altres formes de participació ciutadana. Vivim moments en què sembla que les institucions han quedat petites per canalitzar les energies creatives de la ciutadania. Els mitjans de comunicació i les xarxes socials permeten una gran potencialitat en l’expressió d’aquestes energies ciutadanes. Però també tenen els seus riscos. Permeten viure en bombolles comunicatives. Són altaveus d’una part de la societat que, gràcies a les noves tecnologies, ocupa una presència que no vol dir, necessàriament, representació del voler majoritari. Aquests riscos fan que la política expressada fora dels canals institucionals tingui les seves limitacions. Les institucions a través de les quals s’organitza el sistema democràtic poden tenir, també, les seves restriccions. No obstant, fins al moment encara són la millor garantia de la representació de la pluralitat social d’un país.

Tres. La política institucional no és incompatible ni contrària a la política feta des de les associacions, entitats i organitzacions cíviques i socials. No només no és incompatible, sinó que es complementen. Les institucions com el govern, el Parlament i el sistema judicial garanteixen i organitzen la representació de la pluralitat social. Ara bé, no sempre és així. De vegades, poden ofegar la creativitat, imposar els interessos dels poderosos o negar la identitat de determinats col·lectius o minories. Això passa quan usen el monopoli de la violència que els és propi. Per això en els marges hi ha la vida que s’ofega en el centre. Uns marges que necessiten el centre, com el centre necessita els marges. Un es defineix per l’altre. La política feta a les institucions i la política feta fora de les institucions es complementen. Necessitem reivindicar el govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya, així com la iniciativa política dels espais complementaris per fer avançar el país cap als seus objectius àmpliament volguts.

Quatre. Les aspiracions nacionals i les aspiracions socials han d’anar plegades. Com deia el president Macià, la llibertat política, la justícia social, el progrés econòmic –allò que sustenta el benestar– i l’exemplaritat cívica han de marcar les coordenades del projecte sobiranista. Ara, a més, hi hem d’incloure o ressaltar també les aspiracions culturals i mediambientals. Tot el que s’hagi de denunciar del món sobiranista s'ha de denunciar. Però tampoc ens hem d’avergonyir de la bandera, que continua essent signe d’aquelles quatre coordenades que ens permeten imaginar un bocí de món on la seva gent viu amb benestar, justícia, llibertat i dignitat.

Cinc. Si en el punt anterior citàvem Macià, ara cal citar el mestre Pompeu Fabra quan recordava que si fem política independentista és per millorar les condicions de vida dels nostres conciutadans, però també per contribuir a “una efectiva col·laboració en l’obra de millorament i progrés de la humanitat”. La millor manera d’avançar cap a la independència, i cap a la contribució al progrés del món, és fer bona política i exercir un bon govern efectiu per a totes les catalanes i catalans, siguin quines siguin les seves idees polítiques i identificacions emocionals, des de les institucions d’autogovern actuals i des dels marges que transcendeixen aquest autogovern limitat i mancat.

Àngel Castiñeira és filòsof
Narcís Clara és diputat i professor de la UdG
Lluís Font és diputat i doctor en ciències de l'educació per la UAB
Josep Maria Forné és diputat i filòsof
Carme Ortoll és mestra
Xavier Quinquillà és diputat i gestor cultural
Ferran Sáez és filòsof