El català del 85% / El gos de Vázquez Montalbán
El català del 85%
TV3 és la cadena líder gairebé cada dia des de fa una pila d’anys. Entre RAC1 i Catalunya Ràdio un milió i mig de catalans s’informen i s’entretenen set dies a la setmana. El llibre més venut al país, aquest 2021, és una novel·la escrita en català. Tot això ho decideix la gent, no la política. Els gustos manen i l’idioma no és un problema. El tió, d’aquí a un mes, tant cagarà entrades per anar a veure un musical en castellà, com per anar a riure amb el Carles Sans en català, ara que s’ha decidit a parlar després de 40 anys de fer mímica. L’escola, però, és una altra cosa. Cal regulació i intel·ligència. La immersió lingüística és un èxit indiscutible avalat pel Consell d’Europa. Ara, però, l’Espanya de la confrontació –política, mediàtica i judicial– se la vol carregar, en un acte més de venjança per ser com som. El més greu és que parlen, decideixen i sentencien sense coneixement de causa. Disfressen la veritat a la seva conveniència. Aquí tots els nens arriben a la selectivitat amb un castellà tan bo –o tan dolent– com el que puguin tenir els adolescents de Valladolid. Cal, doncs, defensar aquest model abans de perdre-hi bous i esquelles.
La tramitació dels pressupostos de la Generalitat per al 2022 ha demostrat que el 52% de l’independentisme parlamentari s’ha tornat a esberlar perquè la CUP, al capdavall, acostuma a tenir agenda pròpia. Amb la llengua, però, el Parlament ha de demostrar que hi ha una immensa majoria, aquesta sí de pedra picada, que representa el 85% de la població, que està per la defensa del català i de la immersió. No tindria sentit que el PSC, que va ser fonamental perquè s’aprovés aquesta llei, ara jugués al vol i dol en un titubeig que el situés en l’equidistància entre la llengua catalana i la complicitat amb Vox. D’un filòsof com Salvador Illa, d’algú que va fer que Les Tres Bessones triomfessin arreu del món, d’algú que aspira a ser president de Catalunya, no n’esperem mitges tintes. Amb la bomba contra la llengua que ens acaben de llançar, no.
El gos de Vázquez Montalbán
En l’única ocasió que, amb l’excusa del Barça, vaig tenir la sort d’entrevistar Manolo Vázquez Montalbán, va revelar una anècdota significativa. Va explicar un sopar que havia fet recentment a casa seva, a Vallvidrera. Ell i la seva dona, l’Anna Sallés, havien convidat un catedràtic universitari, un bon amic de Madrid a entaular-se amb ells. En Manolo, per la lògica discreció, va dir el pecat però no el pecador. Quin era el pecat? A mig sopar, l’home es va estranyar de la relació que el matrimoni amfitrió tenia amb el seu gos. Tot sorprès, els va preguntar “¿Pero al perro también le habláis en catalán?” Si aquell professor, savi, culte, llegit i viatjat, s’estranyava que la nostra llengua servís per tot, també per comunicar-se amb la mascota, senyal que no han entès res de res. Si aquell catedràtic de carrera brillant era tan lingüísticament obtús, què no ha de pensar Pablo Casado, que fa la viu-viu gràcies a un màster regalat? Més enllà del rèdit polític que pugui treure de demanar, ara, l’aplicació d’un article 155 per prendre el control de la llengua a Catalunya, denota que ni en la intimitat no volen entendre que el català és una llengua amb tots els ets i uts, pròpia de la gent d’un territori. Pensar que parlem català per tocar la pera, o per odi a la llengua castellana o per plantar cara a Espanya, és un insult a la intel·ligència. Franco va perpetuar aquesta idea totalitària i, ja en democràcia, Ciutadans va néixer i va créixer com a partit fent variacions sobre aquest tema, atiant un foc malèvol i pervers. Les llengües –un dels grans regals de la humanitat– han de servir, precisament, per enraonar i entendre’s. Només una patologia mental, opressora i encegada, pot pretendre matar una llengua pensant que n’hi ha de primera i de segona divisió. I qui diu matar diu empetitir-la o reduir-la a un àmbit residual, familiar o folklòric. No se’n sortiran.
