28/10/2021

En català, i sense angoixa existencial

2 min

Segons l’informe anual de Plataforma per la Llengua, un 80% dels catalanoparlants canvien de llengua quan algú els parla en castellà, la majoria per “respecte” o “educació”.

A aquestes altures sabem de memòria que mantenir sempre el català és una actitud exposada a alguns riscos socials. L’Albert Pla Nualart, l’Empar Moliner i el Màrius Serra coincidien, en el debat sobre el futur de la llengua organitzat per l’ARA, que a ningú li agrada haver d’anar d’heroi per la vida i que és pesat haver d’estar calculant com acabarà una conversa quan l’únic que voldríem és que es limités a ser un intercanvi normal d’informació. Sobretot perquè tots els catalanoparlants som bilingües i, per tant, tots disposem del botonet màgic que eliminaria el possible conflicte. La temptació d’usar-lo és gran.

Quan premo el botó, ho faig pel contrari que per respecte, ho faig per la més estricta conveniència personal en un moment donat, si tinc pressa, posem per cas.

Esclar que el futur del català no depèn només de tu, perquè nosaltres sols no podem carregar amb la seva inferioritat política, jurídica, històrica, demogràfica, econòmica, digital i totes les que es vulgui afegir. Però també depèn de tu.

I en aquest sentit, la meva experiència indica que el coneixement del català està tan estès que permet mantenir-lo sense problemes en la immensa majoria de converses amb desconeguts, que parlant amb naturalitat moltes persones acaben canviant elles de llengua perquè el saben parlar però l’usen poc o mai, i que algunes nouvingudes ho agraeixen, fins i tot. Creguem-nos-ho sense angoixes existencials.

En els últims dos o tres anys només m’he trobat amb un “esto es España” que ja es veia que ho deia per molestar. La resposta era clara: no, allò no era Espanya sinó la seva botiga i no em semblava gaire intel·ligent tractar així un client.

Antoni Bassas és periodista
stats