El català com a llengua periodística: un apunt optimista
Entre el 1931 i el 1936, el 80,6% d’exemplars de la premsa es publicaven en castellà i el 19,4% en català. Els diaris de més tiratge eren els rotatius comercials en castellà La Vanguardia (200.000 exemplars) i El Diluvio (60.000). En tercer lloc hi havia La Humanitat (50.000), vinculat a ERC, i tot seguit, amb 40.000, El Noticiero Universal i l’esportiu El Mundo Deportivo, i ja amb 30.000 Las Noticias, El Día Gráfico, La Publicitat i el degà Diario de Barcelona, popularment conegut com el Brusi. Amb 25.000 exemplars hi havia l’òrgan de la Lliga, La Veu de Catalunya, seguit de l’anarcosindicalista Solidaridad Obrera, que aquells anys va oscil·lar entre els 22.000 i els 40.000 exemplars. Encara hi havia més capçaleres amb tirades petites com La Noche (15.000), L’Instant (10.000) o l’històric carlí El Correo Catalán (5.000), entre d’altres.
Les dades les proporciona Jaume Guillamet a la documentada obra de recent publicació El periodisme català contemporani (IEC). El que demostra aquesta rigorosa panoràmica és que, malgrat el moment republicà i l’auge polític del catalanisme, abans de la Guerra Civil el domini dels diaris de notícies en castellà, plantejats com a negoci i amb un interès ideològic secundari, va ser quantitativament evident. Una altra cosa és la qualitat i la capacitat d’influència, que va ser superior en una premsa en català molt polititzada i amb una gran capacitat d’innovació periodística, en sintonia amb els rotatius més avançats d’Europa i els EUA. En tot cas, el fet que durant les tres dècades inicials del segle XX, malgrat venir de la Renaixença i malgrat els esforços privats i institucionals (Ajuntament de Barcelona i Mancomunitat de Catalunya), l’escolarització havia seguit sent majoritàriament en castellà, va dificultar l’expansió de la premsa en la llengua pròpia del país. La dictadura de Primo de Rivera, esclar, havia suposat un cop dur.
De la democràcia cap aquí, l’escola en català ha permès la progressiva normalització de la lectura en aquest idioma, que inicialment als quioscos només comptava amb l’Avui. Només així s’explica que diaris com El Periódico i La Vanguardia, líders en vendes, consideressin oportú al cap dels anys fer una edició traduïda al català i convertir-se així en bilingües. O la catalanització de la premsa de comarques (un fenomen, per cert, que també es va donar durant els anys republicans), l’eclosió de capçaleres digitals (Vilaweb celebra ara els seus 25 anys) i el sorgiment d’aquest rotatiu des d’on escric, l’ARA, consolidat en poc temps com un referent informatiu. L’avenç del català ha estat rellevant, sobretot si es té en compte que durant el parèntesi republicà, a vegades idealitzat, la proporció era només de 2 a 8 a favor del castellà, i que després va venir la llarga dictadura franquista de quatre dècades en què el català, prohibit, va desaparèixer dels quioscos.
Tot això ho anoto per relativitzar l’angoixa col·lectiva que sembla haver-se instal·lat en l’opinió pública sobre el futur de l’idioma. Sens dubte, hi ha motius de preocupació i no s’hi val a badar: l’ús social ha retrocedit i perilla el pilar de l’escola, sobre la qual és crucial mantenir un ampli consens que hi asseguri el català com a llengua principal. Però si ens cenyim al terreny mediàtic, en l’àmbit radiofònic la situació és prou bona (el lideratge el tenen les emissores en català), mentre que en canvi en el camp televisiu i del lleure audiovisual hi ha hagut una forta reculada, primer amb els canals privats i ara amb les plataformes. Per contra avui, com ja passava als primers anys 30 del segle passat, la penetració de la premsa estatal, naturalment en castellà, és reduïda: de fet, ha anat retrocedint els darrers temps. El marc comunicatiu català és, doncs, autònom, i la llengua pròpia hi té un pes força més gran avui que fa noranta anys.
