08/04/2022

El català a les PAU i la reducció de despeses

3 min
Un grup d’estudiants fent la selectivitat aquest any, a la facultat de biologia de la UB.

La darrera decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya , que dona la raó a l'Assemblea per una Escola Bilingüe, resol que, d’ara endavant, les proves d’accés a la universitat (PAU) s’hauran d’entregar en català i castellà a l’alumnat. Ni tan sols els arguments enfocats a la reducció de despeses, a l’estalvi de recursos, han aconseguit inclinar la balança cap a un escenari en què, si bé les preguntes s’entregaven en català, els estudiants tenien el dret a respondre l’examen en català o en castellà, indistintament. Els professors, a més, podien entregar la versió castellana prèvia petició individual.

Els lletrats de la Generalitat van remarcar la naturalitat i eficàcia amb què l’actual fórmula agilitzava aquests processos examinadors, sense aconseguir, però, que l’argumentari del Govern s’imposés als suposats perills de marginació, estigmatització o discriminació que nodreixen l’alarmisme melodramàtic de la part contrària. No deixa de ser preocupant que aquesta sentència es dicti en un clima de crispació i polèmica fortes, motivades per l’exigència del castellà com a llengua vehicular en un 25% de les matèries als centres educatius; un percentatge que, malauradament, és molt superior a les escoles, els instituts i les universitats: si no de manera oficial i regulada, com a mínim de facto. Tot això, és clar, en una escola i una joventut globalitzades, mancades d’un nombre suficient de referents idiomàtics sòlids en la llengua pròpia i cada vegada més òrfenes de la mena d’estímuls que fomentarien una immersió en català espontània, normalitzada entre els qui se situen entre les darreries de la infantesa i la fase més incipient de l’edat adulta.

En primer lloc, i encara que pugui comprendre la necessitat de buscar tot tipus de pretextos per reforçar la postura pròpia per part dels lletrats de la Generalitat, penso que l’argument de la reducció de despeses —m’imagino que, en part, parlen d’una qüestió tan bàsica com l’estalvi de paper que s’assoleix en imprimir només en una llengua les proves— només contribueix a rebaixar la força de la reivindicació lingüística, cultural i idiosincràtica sobre la qual s’hauria d’edificar aquesta exigència del català als exàmens preuniversitaris. Els mateixos lletrats, de fet, emfatitzaren que no es buscava cap “prevalença, preponderància o primacia” del català, a les PAU, gairebé com qui demana disculpes. S’hi ensuma una mena de covardia desesperada, de pragmatisme administratiu, en la decisió d’esmentar l’estalvi de recursos per rebatre el suposat greuge comparatiu en què es basava la petició de l’Assemblea per una Escola Bilingüe. I aquesta actitud tan prudent i oficinesca, tan acomplexada que, de fet, es creu en l’obligació de justificar-se a partir de l’acumulació d’uns motius prou raonables i no-vinculats al tema estrictament lingüístic, no fa altra cosa que enaltir i donar empenta a l’argumentari bàsicament emocional de l’altra banda. Al cap i a la fi, ja hauríem d’haver interioritzat que un argument fort i contundent, fins i tot (o sobretot) quan es construeix damunt un apriorisme fals, té un impacte emocional molt més gran que cap forma de racionalització asèptica, per molt ben intencionada i exhaustiva que sigui. 

És a dir: si, per una banda, l’Assemblea per una Escola Bilingüe es manté ferma en la denúncia d’una suposada discriminació al castellà —basant-se, si cal, en simples hipòtesis o en futuribles temibles— i, per l’altra, la Generalitat passa per sobre de la cosa immersiva però ho complementa tot amb dades sobre professors cansats, metodologies organitzatives i la importància de no malgastar recursos, entre altres motius, la idea força de la primera s’imposa indefectiblement. Perquè les emocions —com els prejudicis— són sempre més poderoses, de la mateixa manera que les històries humanes, per lacrimògenes, tendencioses, cursis o manipuladores que siguin, susciten més interès que els percentatges, els informes i les estadístiques.

Tanmateix, em sembla revelador que, entre altres criteris, la sentència del TSJC justifiqui la decisió d’optar per l’automatisme bilingüe a les PAU amb el pretext que es tracta d’una prova molt rellevant “per al futur professional, acadèmic i vital” de l’alumnat. Jo em pregunto quina mena de futur professional, acadèmic i vital es pot preveure en l’estudiant escolaritzat en català que, a les portes de l’edat adulta; conscient de les connotacions gens innocents del seu acte; en el punt àlgid dels nervis pels exàmens d’accés a la universitat, encara apel·la a la tossuderia ideològica absurda, sí, absurda, però ben difícil de combatre un cop s’ha instal·lat en el cap, el cor i el fetge de qui, ni que sigui pels pèls, ja és adult.

Laura Gost és escriptora
stats