En català, sisplau / Dèficit de futur lingüístic

En català, sisplau

Mai havia vist tants números per parlar de lletres. Les 147 pàgines de xifres i gràfiques de l’ Informe de política lingüística que s’acaba de presentar són la fotografia nítida, precisa i completa de l’ús del català. Hi ha tanta teca que costa destriar el gra de la palla però, a grans titulars, la conclusió seria que en un país on el 35% de la població ha nascut fora de Catalunya i on el castellà és llengua dominant en tants àmbits, deunidó com ens en sortim. Diuen que el 94,3% de la població entén el català -costa de creure- i que el 80,4% el sap parlar -que encara costa més d’empassar-. De fet, potser una cosa és que el sàpiga parlar i una altra que no el parli mai perquè no vol, no li cal o no li surt de la carabassera. Potser passa també que, de la mateixa manera que mentim en els sondejos a peu d’urna, ens agrada enganyar en les enquestes sobre l’ús de la llengua. Que en ràdio anem bé i en cinema fatal era una evidència. Que a Olot es parla més català que a Badalona, també. I que la justícia s’enfot del català, encara més. Però tot això fa referència a la quantitat de parlants. En canvi, de l’anàlisi qualitativa de quin català emprem ningú no s’atreveix a fer-ne un informe perquè els titulars haurien de ser, a la força, catastròfics. Hem passat la tardor indignant-nos perquè desapareixien un centenar d’accents diacrítics que, ben mirat, no servien de gaire. En canvi, de l’empobriment progressiu de la llengua no se’n canta ni gall ni gallina. A les ràdios líders, i a les que no en són tant, van desapareixent els pronoms febles. A TV3 s’ha perdut el rigor lingüístic de l’inici. Al pati de l’escola sentim com “s’ha caigut” un tros de teulada. El problema ja no és, tan sols, que ho digui un nen, sinó la seva mestra. La de català.

Dèficit de futur lingüístic

ACatalunya hi ha un fenomen creixent que no em deu passar només a mi, suposo. ¿No us sembla mentida quants cops al dia ens topem amb alguna persona d’aquest escàs 5,7% de la població que no entén el català? Ja és casual trobar l’agulla en el paller tantes vegades. També em resisteixo a creure que, en el moment en què més gent -en termes absoluts- parla en català en tota la història, la llengua serà cada vegada més mal utilitzada, més plena de manlleus, amb un lèxic més escàs i una sintaxi més impròpia. Es moren els nostres avis però no cal enterrar amb ells vocabulari i expressions a un ritme que no ens podem permetre. No vull pensar que, d’ara endavant, i pels segles dels segles, el català sempre anirà a pitjor sigui per deixadesa, per passotisme o perquè són els signes del temps i no ens hi hem d’amoïnar. Em rebel·lo contra aquest conformisme resignat en qualsevol àmbit de la vida. Aquests dies, arran de la victòria de Donald Trump, als Estats Units s’ha posat de moda dir que el populisme creix per culpa del “dèficit de futur”. L’expressió, també aplicable a aquesta Europa desorientada, significa que els joves estan convençuts que viuran pitjor que els seus pares. D’aquí neix el seu descontentament i l’enrabiada vital que els du a estripar les cartes del sistema conegut i, com que no hi tenen res a perdre, decideixen votar candidats que tenen la virtut de parlar pel broc gros, sense que després ningú no els faci bufar en un control de demagògia. No m’empasso que aquí visquem en un dèficit de futur lingüístic en què cada generació escriurà i parlarà pitjor que l’anterior. Encara entenc menys que aspirem a tenir un estat propi i deixem que la principal eina de cultura se’ns rovelli. I m’esgarrifa, sobretot, que ningú no hi vulgui posar remei.