El catalanisme polític opta pel concert
El Parlament de Catalunya va aprovar ahir, per una sòlida majoria, una proposta de pacte fiscal amb l'Estat que en cas de fer-se realitat suposaria per al país un règim de concert econòmic, és a dir, un sistema d'Hisenda pròpia que, a diferència del País Basc, inclou una quota de solidaritat amb Espanya. La vella aspiració, que es remunta a finals del segle XIX i que ja defensaven federalistes com Pi i Margall, reneix ara amb el suport transversal de CiU, ICV-EUiA i ERC, que sumats representen més de la meitat de l'arc parlamentari i el gruix del catalanisme polític. El PSC, tot i els passos per aproximar-se a la proposta, finalment s'ha quedat a mig camí, amb una abstenció en el tema clau de la Hisenda pròpia. El fet que en aquest punt l'exconseller Ernest Maragall hagi trencat la disciplina de vot -un cas insòlit en la història del partit- mostra la debilitat interna del PSC fruit de la dificultat per connectar amb la nova centralitat del catalanisme, situada en el dret a decidir.
L'aposta del Parlament pel concert, amb el govern del president Mas al capdavant, és una fita en el lent procés que el mateix Mas va batejar com a transició nacional , sorgida com a resposta a la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut (juny del 2010) i de la qual fins ara ha estat més protagonista la societat civil que els partits polítics. El pas que ara fa la classe política i el Govern suposa, doncs, un canvi substancial. El delicat moment econòmic, amb una Generalitat ofegada financerament i un govern espanyol en idèntica situació, no presagia una sortida fàcil. A Madrid, a més, els aires que bufen són recentralitzadors i, per tant, a una distància abismal de la proposta catalana, que serà vista més com una nosa en moments de crisi que com una oportunitat per repensar de debò l'estructura de l'Estat. Només des de la responsabilitat històrica, de la qual fins ara no han fet gala ni PSOE ni PP, hi podria haver un acord. El temps polític s'esgota. Catalunya té pressa.
