De la catalanofòbia a la indiferència

Escric des de Madrid, on he fet entrevistes amb catalans i espanyols, i on inevitablement apareix com a tema la nostra relació, i els camins oposats que emprenen una Catalunya sobiranista i un estat recentralitzador. La primera conclusió, provisional però majoritària, es podria formular així: la catalanofòbia mesetària es va desinflant, ja no ven tant, ja no és tan visceral, ha baixat el suflé. Què la substitueix? La catalanoindiferència, ens donen per prou desprestigiats i ja no ens busquen tant en el cos a cos, amb excepcions mediàtiques per entretenir la claca. Sóc a la capital del regne el dia que a Catalunya publiquem les balances fiscals i ens rearmem en els motius d'indignació. Madrid no reacciona, no s'immuta, perquè ni en parla, ells tenen agenda pròpia i ja no hi sortim. Espanya se sent més independent de nosaltres del que sovint volem creure, mostra cap a això nostre una barreja de passotisme i esgotament, i la seguretat íntima, basada en fets històrics, que a última hora ens arronsem. Els pregunto si el pas a l'independentisme de Jordi Pujol els inquieta, i no acaben d'entendre ni la pregunta. Que parlem de concert com a molt els desconcerta, però no els fa perdre la son. I les places d'enginyer de ponts i camins entre uns i altres estan vacants i gens disputades. Un escenari curiós en un any clau. Caldrà ser clars perquè ens prenguin seriosament.