Catalans d’Amèrica

Tria J.M. Casasús[...]

Heus ací que sóc a Amèrica; heus ací que ja sóc això que a Catalunya en dèiem, amb ironia barrejada de tendresa, un “català d’Amèrica”. Amb ironia barrejada de tendresa, car, per als catalans residents a Catalunya, un català d’Amèrica era un ésser arcàdic. Sabíem que s’enyorava sempre, que s’enyorava d’una manera dolça, com complaent-se en el propi enyorament, i que tractava de sadollar aquest enyorament organitzant orfeons, balls de sardanes i algun que altre banquet col·lectiu. [...] Ara, però, les coses han canviat. Ara la sotragada ha estat tan forta que tots aquells que no són monstres de frivolitat -i abunden aquests monstres- han reprès consciència. El català d’Amèrica, ja no se’l pot mirar simplement amb una mica d’ironia i de tendresa. La seva actitud durant la guerra, la seva solidaritat actual amb els catalans que han hagut d’exiliar-se, li donen un relleu moral i patriòtic que el fan digne d’amor i del respecte de tots els catalans. El català d’Amèrica, altrament, s’adona que avui és l’únic català lliure del món. L’únic català que pot, no ja cantar les seves cançons o ballar els seus balls populars, sinó formular el seu pensament en el seu propi verb. Formular el seu pensament en el seu verb! Això que avui ja no es pot fer a Catalunya! Això que avui, pràcticament, ha deixat de poder-se fer a tot Europa! I que ningú no ens retregui la llibertat de França, perquè, que a França la llibertat dels catalans és mínima ho prova, molt més que els camps de concentració -que és un altre problema-, el fet que no s’hi ha pogut formular encara el missatge que esperen endebades els catalans escampats per tot el món. El missatge que hauria d’unir les voluntats de tots els catalans en un únic impuls. Ésser català d’Amèrica imposa, doncs, avui uns altres deures. Dóna també uns altres drets. Al català d’Amèrica, ja no li basta avui cantar en uns orfeons, ballar unes sardanes, reunir-se col·lectivament en uns banquets per sadollar el seu enyorament, ja no se li pot exigir que pagui i calli. Car no sabem què pot passar avui a Europa. No sabem si la ventada que ara hi bufa serà tan forta que tota ella serà enfonsada en una nova Edat Mitjana o, pitjor encara, en les tenebres. No sabem si haurà d’ésser Amèrica que haurà de salvar, en aquesta crisi profunda, la cultura i la civilització actuals. Però sabem que Catalunya és prou fràgil per desaparèixer en aquesta onada; sabem que és gairebé a punt, si no de desaparèixer, d’extingir-se, exhaurida de tanta sang com avui encara se li fa vessar. I sabem que només comptant molt amb Amèrica podrà preparar-se el seu redreçament tant material com moral; que és a les Repúbliques d’Amèrica on naixeran les futures albades.