24/11/2017

Amics per sempre, o no

3 min

Aquests darrers dies, El intermedio de La Sexta, un programa informatiu d’humor intel·ligent, està fent una mena de concurs en el qual demana als telespectadors que els enviïn vídeos de karaoke divertits amb la versió de l’ Amigos para siempre que ha fet el programa per fomentar la concòrdia “de Huelva a Cadaqués”. L’humor és, potser, l’única cosa que ens pot fer suportables aquests moments grisos i obscurs que ens ha tocat viure. Fa feredat el que hem arribat a sentir, llegir i veure de terres enllà. Una allau d’odi i menyspreu que glaçava la sang quan veies que també venia de gent que en teoria hauria de ser propera.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Sense entrar en el fons del tema -amenaces, cops, intervenció, cessaments, 155, presó...-, un dels punts clau de la desconnexió mental i anímica de bona part dels catalans amb Espanya ha estat aquesta falta de respecte que ja denunciava fa mesos John Carlin. Fa anys que hi és i s’ha anat regant amb cura des de molt abans de la sentència de l’Estatut, quan a Madrid la bèstia negra, també entre les esquerres, no era Puigdemont, ni Mas, sinó Pasqual Maragall. Recordo moltes converses amb companys de feina a Madrid que es posaven nerviosíssims parlant del tema català. Ara, però, s’ha agreujat amb una intensitat fins i tot sorprenent.

I sap greu perquè sempre he pensat que estan molt sols allà, abduïts per un entorn cultural i social bàsicament en mans de la dreta i la ultradreta que ha aconseguit imposar el seu discurs a força de repetir les mentides. També pateixen un setge ideològic, i el més greu és que en bona part no en són conscients. Per això valoro molt quan trobo a les xarxes, gratant una mica, comentaris de gent de tot arreu que se solidaritza amb el que ens passa, que raona amb respecte des de la discrepància o que entén que el que està en joc és, també, el futur de la democràcia, la de tots, la seva i la nostra. I això ho trobo a les xarxes i també en alguns mitjans digitals de Madrid, com Eldiario.es, Público, Infolibre o Ctxt -les cròniques del Guillem Martínez en aquest darrer mitjà, tot i que alguns cops m’irritaven o no en compartia la valoració, són dels millors escrits que s’han publicat sobre els fets dels darrers mesos-. És important valorar-ho perquè tendim a desqualificar a l’engròs sense tenir en compte la feina important de qui, des del periodisme, l’humor o la política, intenta -com el mateix diputat Joan Mena, d’Esquerra Unida- trencar el discurs reaccionari hegemònic a Espanya.

I, esclar, de menyspreu també n’hi ha hagut aquí. Per part dels independentistes i dels que no ho són. Entre aquests últims hi ha els homologables als d’allà, que s’ho miren des d’una distància sideral, com si no estiguessin parlant dels seus veïns, i els que sent propers en moltes coses tenen tanta al·lèrgia a tot el que soni a convergent que són incapaços d’abstreure’s i entendre que ja no va d’això, que s’ha passat pantalla. Són aquests últims, cal dir-ho, els que han rebut els atacs més furibunds d’una part, petita però sorollosa, de l’independentisme, que els ha insultat sense mesura. Tots estem molt sensibles i costa empassar-se segons què, però l’aire s’està tornant irrespirable. No ens ho podem permetre. Igual que tenim clar que el que passi a Catalunya serà sense exercir la violència, caldrà fer l’esforç de contenció en el llenguatge per no enrarir encara més l’ambient.

L’humor, sempre l’humor, ens podrà ajudar. I d’això afortunadament no ens en falta. El paper distensador i catàrtic que estan fent aquí el Polònia, l’ APM i l’ Està passant -mil gràcies per ser-hi!- o allà programes com El intermedio són imprescindibles. Com els humoristes gràfics, que ja han començat a rebre amenaces i querelles. Caldrà defensar-los, també. I recordar-li a Rajoy que quan va anar a manifestar-se a París va ser per defensar la llibertat d’expressió i uns valors que impliquen que s’ha de poder dir tot, t’has de poder enriure de tot i, sobretot, has de respectar el que pensa el contrari. Je suis Charlie volia dir això. Alguns no ho han entès. Farem esforços, com demana el Gran Wyoming, per ser “amigos para siempre”, però dependrà de si a l’altre costat hi ha algú que entengui que això va de respecte. I ens l’han faltat.

stats