Catalunya i les relacions internacionals (2009)

Del text que el diplomàtic i professor Ambler Moss (Baltimore, 1937 - Miami, 2022) va llegir a l’ingressar a l’IEC (18-VI-2009) com a membre corresponent de la Secció de Filosofia i Ciències Socials. Va morir el 28 de desembre. Vicecònsol dels EUA a Barcelona als anys 1960, feia costat a la causa democràtica catalana. Sabia català, idioma reconegut, gràcies a ell, al departament d’Estat.

[...]

El futur de l’expansió econòmica catalana depèn de la possibilitat de projectar-se arreu del món. Temps enrere, el món per a Catalunya era el perímetre i els voltants del Mediterrani; després, el mercat era Espanya, i més recentment, la Unió Europea. Avui, és el planeta. Els pobles de més reeiximent seran aquells que se n’adonin i s’adaptin a aquesta realitat. Només cal esmentar Singapur com a exemple. [...] En aquest sentit, la relació entre catalanisme i productivitat econòmica, reconeguda per la dreta catalana a la Lliga, apareix inclosa avui en obres com “El catalanisme, motor del país” (Proa, 2007). [...] Catalunya, des de la Declaració Schumann (9-V-1950), ha estat europeista de mena, però està limitada dins el marc actual de relacions internacionals. Els catalans europeistes de la dècada del 1960 que vaig conèixer a l’arribar a Barcelona per primer cop creien que una bona opció, i més factible que la secessió, seria esborrar les velles fronteres d’Europa en lloc de crear-ne de noves. Per a ells, això seria la conseqüència lògica de la integració europea. Un punt de partida seria, doncs, una Europa federalista. [...] La idea d’una Catalunya dins una Europa integrada era perfectament compatible amb el seu sentiment nacionalista. Amb temps, els dinosaures anomenats França, Itàlia, etc., podrien desaparèixer per inútils. El principi de subsidiarietat regnaria. El seu argument semblava lògic i seguia les idees que assenyalava Gaziel. Els catalans han estat sempre mercaders, empresaris, la mena de persones que volen jugar en el mercat més ampli possible i amb un mínim d’interferència del Govern. És el seu tarannà clàssic. El nacionalisme de Francesc Macià era fàcil de reconèixer perquè responia a conceptes d’idealisme wilsonià. Agustí Colomines ho explica molt bé quan diu el 2003: “La radicalització nacionalista de Macià es produïa quan ja tenia prop de 60 anys en un context internacional convuls, condicionat per la Primera Guerra Mundial i els famosos 14 punts que el 1918 llançà el president nord-americà Wilson per resoldre la qüestió de les nacionalitats”. Però sense estat propi Catalunya no hi arribà. [....] Cal afegir, però, un canvi important que podem atribuir a la UE, i és precisament la viabilitat d’una economia petita. Una economia gran i tan integrada permet que un país petit pugui sobreviure i prosperar, amb el suport d’un sol mercat i una moneda única. Així, durant l’actual crisi econòmica, Islàndia s’ha penedit del seu aïllament de la UE i Dinamarca de la seva autoexclusió de l’euro. [...] La creació d’estats pot continuar, almenys en teoria. [...] I el món d’avui coneix un ventall de combinacions de federalismes i autonomies dins el context de l’estat. Un excel·lent estudi del tema és “Federalismo y autonomia” (Ariel, 2004) del professor Enric Argullol (exrector fundador de la UPF), anàlisi comparativa d’estructures de dotze països. [...].