ABANS D’ARA
Opinió 15/01/2022

Els càtars: una veu silenciada (2003)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús

Antoni Dalmau i Ribalta 2003
2 min
Els càtars: una veu silenciada (2003)

De l’article d’Antoni Dalmau (Igualada, 1951-2022) a Revista d’Igualada (IX-2003), periòdic que en la seva segona època va fundar i dirigir. Antoni Dalmau, advocat, polític, historiador, novel·lista, va morir la vigília de Reis. Era un estudiós del món dels càtars. Va ser professor a la Facultat de Comunicació de la URL. Havia presidit la Diputació de Barcelona.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En els últims quinze anys, una realitat històrica tan reculada en el temps com ho és el catarisme ha estat objecte d’un interès doble: d’una banda, el dels historiadors mateixos, que han renovat de manera força remarcable les teories i les interpretacions tradicionals que s’havien anat repetint de manera acrítica durant molt de temps; de l’altra, el del públic en general, que, a partir d’una promoció turística molt intensa centrada en el Llenguadoc i a partir, també, d’una nova sensibilitat col·lectiva, s’ha interessat enormement per aquest moviment cristià medieval. El resultat ha estat, doncs, una nova mirada, però també un rescat del catarisme del reducte fantasmagòric i risible a què l’havien reclòs tantes i tantes pàgines d’una ínfima solvència històrica i tantes al·lusions increïbles al sant Graal, a presumptes tresors ocults, a coves misterioses o a esteles discoidals. Avui, sortosament, el catarisme pot ser vist i analitzat com allò que simplement va ser: un moviment religiós medieval que va sorgir a diversos punts d’Europa al voltant de l’any mil i que, partint d’un encuny cristià innegable i amb algunes variants de pensament i de pràctica, va marcar en tot cas una dissidència notable envers el dogma de l’Església catòlica. I és per aquesta raó, per la seva heterodòxia i per la seva perillosa expansió, que va ser objecte d’una persecució ferotge que, utilitzant instruments tan poderosos com una croada militar i els tribunals de la Inquisició, va acabar per fer-lo desaparèixer de la història a finals del segle XIV. [...] La doctrina càtara és vista actualment com una forma representativa, entre d’altres, del cristianisme medieval -per a alguns, un evangelisme fonamentalista-, una doctrina sense fundador ni data concreta de naixement que entronca directament amb el missatge de Jesucrist, que és fidel seguidora dels textos del Nou Testament, que conserva trets característics del cristianisme primitiu i que, en definitiva, és portadora d’un sagrament de salvació [el consolament ]. [...] Aquesta és, en síntesi, l’estructura doctrinal del pensament dels bons homes [càtars], [...] Aquesta particular visió de l’origen del món, de la creació de l’home i de la fi dels temps es va traduir, a la pràctica, en un conjunt de regles i en una litúrgia que també els distingien essencialment dels catòlics. [...] Sense voler exagerar la nota “feminista”, les dones d’aquesta Església hi eren en gran nombre i hi tenien un paper molt més actiu que no pas les monges de l’Església catòlica, ja que les càtares podien ser ordenades, donar el consolament, efectuar la benedicció del pa i, possiblement, predicar. [...] Les circumstàncies històriques van fer que, a Occitània, la peripècia d’aquesta Església considerada herètica s’imbriqués de manera inseparable amb la sort del poble d’on havia sorgit i on havia arrelat profundament. [...]

stats