L’OBSERVADORA

De la catarsi a la política

Avui comença una nova etapa que necessita fer balanç de l’oportunitat perduda i canviar l’estratègia. Es necessitarà generositat, poc dogmatisme, objectius clars, majories enormes, valentia i fugir del gregarisme

Caldrà un exorcisme de les emocions. Tan difícil i tan imprescindible com això. L’emocionalitat que ha marcat el Procés ha viscut un moment àlgid aquests últims dies amb la impotència i la desolació provocades per l’empresonament de nou representants públics, cinc d’ells encara diputats electes al Parlament de Catalunya, i la sortida a l’exili del president, la secretària general d’ERC i cinc representats polítics més. La sessió parlamentària d'aquest dissabte ha sigut d’una densitat emocional que recomana abaixar la pressió i refredar l’aire de derrota i d’impotència per transformar-lo en una acció molt majoritària a favor de la democràcia, el progrés i la Catalunya més oberta i dinàmica possible.

Justícia a llarg termini

La lectura de la interlocutòria del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena substancia el delicte de rebel·lió en un text que considera possible actuar “violentament” sense “actuar amb violència”, i compara la concentració davant la conselleria d’Economia amb el cop d’estat del 23-F. De la lectura se’n desprèn la debilitat de l’acusació d’un delicte que té una pena de fins a 30 anys de presó, però l’erosió de l’estat de dret a Espanya i la fragilitat de la divisió de poders a què estem assistint no aconsellen ingenuïtats, ni tenir confiança en va. La inseguretat jurídica i la determinació política del PP, Ciutadans i el PSOE per acabar amb el Procés a qualsevol preu previsiblement toparan amb els tribunals internacionals, però serà un camí difícil i sobretot llarg.

Després d’unes eleccions al Parlament de Catalunya, organitzades pel govern del PP, amb resultats clars que van donar una majoria independentista del 47,5% dels vots, i després de tres investidures fallides, amb els drets polítics de Jordi Sànchez violentats i amb una generació política a la presó, els que necessitaven més proves que l’acció de l’Estat seria la de la humiliació i no la recerca de solucions ja no necessiten arriscar més. D’altra banda, la política i la premsa d’estat espanyoles tampoc necessiten més proves que no hi haurà penediment col·lectiu perquè les conviccions són sòlides i es reforcen a cada pas amb la brutalitat de l’Estat. Les idees de l’independentisme democràtic i pacífic estan consolidades a Catalunya i cal normalitzar-les. Els votants poden canviar la seva opció política lliurement si així ho decideixen, però no acceptaran que se’ls exigeixin cops al pit de penediment. No acceptaran que l’única resposta sempre sigui la humiliació, l’abús de poder.

Una Espanya en involució

La incapacitat d’acceptar la llibertat de pensament i la contínua resposta repressiva porten a una culminació de la involució democràtica espanyola. L’Espanya que està quedant, amb el silenci còmplice de molts intel·lectuals i ciutadans, té poc a veure amb l’esperit de la Transició, que va ser útil per a la construcció d’un estat plurinacional postfranquista.

Aprendre

Els polítics sobiranistes han fet aquest dissabte la necessària catarsi. Dependrà de la seva fredor, equanimitat i capacitat de reacció que el Procés hagi sigut útil o bé una dura frustració col·lectiva que només aprofundeixi la distància amb Espanya i entre una part de la societat catalana. La prioritat avui és la recuperació de la institució i la cohesió social, i això només s’aconseguirà fent política i amb majories molt transversals en la defensa de la democràcia, la llengua, el model social i la llibertat dels presos polítics.

El país ja ha experimentat els riscos que tenia la incapacitat del PP de fer política, d’externalitzar les decisions a l’estat profund i al poder judicial que manté intacta l’aversió a la diversitat. Però Catalunya també està experimentant i patint les conseqüències de menystenir un adversari poderós que té les eines d’un estat a les mans.

Poc dogmàtics i amb objectius

Avui comença una nova etapa que necessita fer balanç de l’oportunitat perduda i canviar l’estratègia. Es necessitarà generositat, poc dogmatisme, objectius clars, majories enormes, valentia i fugir del gregarisme. Per dir-ho d’una altra manera: cal poca retòrica i molt pragmatisme. Agafar-se a la idea d’un país democràticament digne, obert i generós que preservi la llengua i la cultura en el sentit ampli i real de la societat. Ser escrupolosament demòcrata i fugir de la unilateralitat. Malgrat la càrrega sentimental, Catalunya necessita un Govern que recuperi les institucions, tan ampli i transversal com sigui possible i més útil que essencialista i sentimental. Passar del “Ja n’hi ha prou”, el “Tenim pressa” i el “Fins aquí hem arribat” a asseure’s a la taula i pactar un mínim comú denominador que no instal·li el país en el ressentiment i la nostàlgia, i que conegui l’Espanya del 2018. No es pot acceptar un retrocés de quatre dècades. Es tracta de democràcia, llibertat i d’una proposta de país millor amb identitats múltiples. Només així el sobiranisme serà majoritari .

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser

si no són lliures.

Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser

si no som lliures.

La pell de brau (1960)

Salvador Espriu

Més continguts de