La causa de la llibertat
Ara que entrem a la darrera fase del procés sobiranista i a favor de la independència de Catalunya, es veuen amb més claredat les seves fortaleses, però també les febleses que hauria de corregir. Entre les fortaleses, una de les qualitats més admirades de les mobilitzacions sobiranistes ha estat la cordialitat amb què s’han desenvolupat. En contra de les advertències de crispació i divisió de la societat catalana, l’expressió de l’aspiració a la independència no tan sols ha estat pacífica, sinó que ha creat un marc de bon rotllo exemplar. Bon rotllo i, de passada, una sensibilitat especial per filar molt prim en la seva fonamentació, de manera que s’evités l’identitarisme excloent, l’antiespanyolisme agressiu o el mercantilisme egoista.
ARA BÉ, ÉS AQUESTA MATEIXA virtut allò que es pot transformar en feblesa. I és que, a mesura que el desafiament a l’estat espanyol avanci, les dificultats creixeran de manera exponencial. S’ha vist amb la celebració del procés participatiu, quan s’ha convertit una festa democràtica en un cas de desobediència a l’Estat i causa d’una querella al president i dues conselleres de la Generalitat. Imaginem-nos, doncs, tot el que vindrà en el moment de la ruptura definitiva! Llavors, les expressions festives i simpàtiques ja no seran suficients per avançar. La pregunta és: quina és la capacitat del sobiranisme per resistir un clima de confrontació amb l’estat espanyol, si resulta que ja fa senyals de desmoralització cada vegada que hi ha dificultats per a l’acord intern?
ÉS EN AQUEST SENTIT que em sembla ingenu que esperem dels partits que han de liderar aquest tram final que es comportin amb el mateix estil que ho ha fet la societat civil. No els podem demanar que deixin de pensar en el suport electoral que necessiten per seguir liderant el procés. Ni que valorin de manera distinta quines són les formalitats democràtiques que ens han de garantir el reconeixement internacional. Ni podem esperar que els lideratges abandonin la prudència política que ha de portar a l’èxit final. Per seguir endavant ja no n’hi ha prou ni amb el bon rotllo. Cal molta astúcia, càlcul i estratagema.
TAMBÉ CREC QUE HI HA un excés de susceptibilitat emotiva tant en la impaciència davant la complexa negociació dels acords que han de permetre avançar, com un excés d’inseguretat davant l’aparició de noves formacions polítiques a les quals es dóna, per anticipat, un lloc que encara han de guanyar-se. Si tot el suport a la independència fos tan insegur com es dóna a entendre, voldria dir que ens hem estat enganyant a nosaltres mateixos i, finalment, que tindrien raó els que ho descrivien com un suflé que tard o d’hora es desinflaria.
PERSONALMENT, I MALGRAT els alarmismes, segueixo pensant que la força del sobiranisme és profunda. I m’ha reafirmat en aquesta confiança una frase de Ramon Trias Fargas -enguany ha fet vint-i-cinc anys que va morir- citada fa poc per Joaquim Ferrer, actual president de la Fundació CatDem. En una conferència de 1984, fa trenta anys, Trias Fargas deia: “Catalunya ha sobreviscut perquè ha unit la seva causa a la de la llibertat. [...] No voldria que oblidéssim que som una nació d’homes i dones lliures, units per una llengua comuna, ferms d’unes fondes arrels històriques que s’enfonsen en la terra catalana, mare de tots, i units per una il·lusió de futur que mira enllà cap un demà de modernitat i progrés, que s’adreça a Europa, que respecta a tothom, que vol millorar la vida de tots els qui viuen aquí”. Impossible de sintetitzar-ho millor. I ens en sortirem, abans o després, perquè per als catalans la causa de la llibertat mai no ha estat un suflé: ha estat la raó i la força de la nostra supervivència com a nació.
