El cementiri maronita

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsCofat d’una corona de núvols, vestit del “ lamé ” de la calitja, el Líban enorme, aclofat des de la mar fins al desert, s’abalteix. Ha tombat el migdia. Vora la mar hi ha un petit clos, amb les tàpies pintades de groc: hi traspuen algunes creus, no pas més d’una dotzena, protegides, de part de la ciutat, per una espessetat de xiprers. Un cementiri maronita, guarnit de flors camperoles i en el qual ninots de pedra representen uns quants benaventurats en tarbuixos, a la turquesca. Poques vegades he vist indret més animat i més enllaminit de la vida que aquest cementiri. Al capdavall és més lògic que sigui idíl·lic, amb un pensament de joguinós, un cementiri cristià que no pas un d’islamita, tot i l’aire de serenitat que tot sovint tenen aquests i llur ús hebdomadari com a lloc d’esbargiment. El cementiri cristià no és sinó el repòs d’un dissabte a la nit, mentre que l’islamita és escenari d’una cerimònia, per bé que invisible, impressionant. [...] Molta de l’animació del cementiri maronita prové del custodi, que hi resideix, i és home prolífic i hospitalari. Veureu sempre en aquells topants una naixó de criatures d’ell i de sos fills i filles; amics que acaben d’arribar de la muntanya i deixen els rucs fermats en una anella que hi ha al costat de la porta del seu habitatge; transeünts assedegats que necessiten un got d’aquella beguda refrescant que hom prepara amb la grana esclafada del meló; camellers que porten rústecs donatius que hom els ha confiat en poblets de llur camí; tertulians menjant síndria asseguts o bé a la gatzoneta; exhibidors, al so d’una pandera, de petits simis estridents; venedors ambulants que agraeixen un poc d’ombra desitjada i rara; dones que s’aturen a alletar llurs infantons; veïns manefles amb més criatures replegadisses i infinita varietat de passavolants. Tot aquest món va i ve, i necessàriament sobreïx dels límits precisos de l’habitatge; i el cementiri, per altra part, tampoc no és gran esplai. Els morts, ben mirat, deuen ésser tinguts com uns quants més a la convivència, i ho trobo, en el fons, ben religiós. Perquè això no exclou pas el respecte: estic segur que el custodi, en veure que un minyonet va a descordar-se les calces li deu dir, tanmateix: -Ei, tabalot, d’esquena a la tomba. Només una nit per atzar, vaig veure tot sol, immòbil, darrera la llinda el sogre del custodi, un vell magre i bruníssim, meravellosament solcat, amb robes blanquinoses que semblaven serrar-lo, i ulls closos, potser en una mena d’èxtasi. Semblava un mort que hagués sentit un “Exi foras ” i s’hagués aturat a mig camí. Però allò no fou sinó un instant fugisser... Ara, el cementiri és tancat. No tot ha d’ésser vèrbola i escarafalls. El sol aplana.Cal una distensió, una mica d’oblit. I vius i morts fan aplegats llur migdiada.