ABANSD’ARA

El cinema dels altres (1928)

De l’article de Jaume Bofill i Mates (Olot, 1878 - Barcelona, 1933) publicat tal dia com avui a La Publicitat (7-XII-1928). Fa noranta anys la irrupció de nous suports per a la comunicació cultural i artística, com el cinema, motivava reflexions i debats com els que ara s’entaulen també a propòsit d’unes tecnologies de la informació en accelerada evolució.

JAUME BOFILL I MATES 1928

Dimecres era exposada a la secció “Les Lletres”, del nostre diari, la resposta del grup d’estudiants de la Fundació Thiers a l’enquesta universitària francesa. Vet ací una de llurs directrius: -Ens interessem menys per la literatura que per la pintura, menys per la pintura que pel cinema. No anem mai al teatre. El cinema és l’art d’avui, que depassa de lluny tota pintura... Snobisme? No pas en declarar-se partidaris del cinema, espectacle popularíssim. Llur exageració, si per cas, seria en l’eliminació del teatre, en la depreciació de la literatura i de la pintura. El cinema és un fet tan general que no necessita defenses. És, en les arts, ço que el periodisme esdevingué en les lletres. Són germans. Són fills un i altre d’una mateixa sensibilitat. Els annals d’altre temps són avui dia notes quotidianes. La tradició oral és doblada de tradició visual. No crec que ara calgui inquirir si el cinema resulta sempre una escola de mals costums: ho és de vegades, ben innecessàriament. No crec que ara calgui esbrinar si el cinema i el periodisme tenen defectes intrínsecs, altament perillosos per la potència formidable d’un i altre. Recordo aquells temps que algunes veus proscrivien en bloc la novel·la, per tal com la consideraven un gènere literari intrínsecament dolent. Fins les novel·les bones -literàriament i moralment- eren indicades indesitjables. Ara aquesta opinió costaria de trobar. I consti que considerem lloable la tasca dels qui procuren la depuració del cinema i del periodisme, que equival a alliberar-los d’influències estranyes a llur tècnica i a llur sentit. D’una i altra producció pot un hom abusar i una i altra poden ésser emprades com a instrument de mal col·lectiu o particular. [...] A casa nostra la discussió d’aquests fets -altrament discutibles-és més viable, a causa de llur precarietat. Un hom pot discutir amb més vehemència i amb més èxit una premsa escanyolida i de vegades provinciana que un periodisme ingent i en alguns models acuradíssim. Un hom pot dubtar més de la bondat i fins de la innocuïtat del cinema en un país que no en té de propi, que no en aquells altres països en els quals la producció cinematogràfica aporta un batec nacional i és el fruit d’un admirable esforç econòmic i tècnic. [...]

Més continguts de