El cinema espanyol, en coma induït
La reducció dels pressupostos que el govern d'Espanya destinarà a donar suport a la producció cinematogràfica aquest any 2012 és espectacular. Algú podrà afirmar que és conseqüència de la crisi econòmica, però hi ha raons sòlides per pensar que, fins i tot en plena normalitat, la retallada hauria estat igualment important. Em temo que els conservadors espanyols i els seus aliats liberals han volgut exemplificar en el món del cinema els seus conflictes amb un sector cultural que els ha estat històricament esquerp. Recordem, a tall d'exemple, la seva bel·licositat amb el PP en la guerra de l'Iraq o l'11-M.
Indiscutiblement cal modificar l'estructura funcional del nostre cinema i reconstruir un model que permeti millorar la producció audiovisual espanyola amb l'objectiu d'incrementar la seva competitivitat en els mercats interiors i exteriors. Però aquest objectiu no serà possible sense una estreta complicitat entre l'administració i els agents del sector.
El cinema europeu no pot existir sense una intervenció pública molt activa, la qual cosa no suposa que hagi d'estar allunyat del públic o que no pugui generar una economia que en alguns casos, no gaires, derivi en estructures empresarials plenament sostenibles. El cinema francès n'és un bon exemple.
Un model d'aquesta naturalesa, en realitat no gaire allunyat del de l'òpera, la música clàssica i l'art contemporani (sectors on ningú qüestiona la intervenció pública), hauria d'afrontar la solució a problemes tan importants com els següents: amb quins criteris es poden rebre ajudes públiques?, com es reinverteixen els beneficis?, cal o no cal retornar les ajudes si la pel·lícula ha generat beneficis? També hauria de donar més protagonisme als guionistes i qualificar els processos de preproducció, hauria d'incorporar de veritat distribuïdors i exhibidors en la presa de decisions i hauria d'incentivar més proximitat (complicitat emotiva) entre els ciutadans i el nostre cinema.
Probablement cal fer menys pel·lícules i amb més possibilitats de triomfar i tot plegat es pot fer amb un pressupost més o menys elevat. El que no es pot fer és defugir el debat reduint-lo a la simple administració dels recursos escassos amb la compensació d'una incerta llei del mecenatge.
És cert que les queixes del sector arriben tard. Més hauria calgut autocrítica prèvia i debat intern per expulsar vividors i incompetents, però tenen raó els que assenyadament diuen que d'aquestes retallades només moriran alguns dels millors. És l'efecte paradoxal d'uns canvis necessaris sense criteri. Cal donar la raó a Adolfo Blanco, en un article recentment publicat a El Confidencial , en què compara la tragèdia del cinema amb la permissivitat del futbol: quina exemplaritat aporta un sector que li deu una autèntica fortuna a la Seguretat Social? Que Espanya estigui a tocar d'un rescat financer amb lliga de futbol hiperendeutada lliure de tota pressió fiscal explica quin país som i quina mena de país aspirem ser.
A qui miri fredament el nostre cinema no se li escaparan problemes estructurals essencials: poc control del mercat, inexistència d'una distribuïdora o més amb capacitat per plantar cara a les majors , poc capital social agregat i minsa capacitat d'inversió per preparar adequadament les produccions i llançar-les comercialment. En aquest context una cobertura pública poc intel·ligent únicament afavoreix la falta de risc comercial, la poca diversitat temàtica i la feblesa comunicativa de moltes produccions per a les quals el potencial èxit comercial és un fenomen atzarós.
En aquest oceà sols hi naveguen amb tranquil·litat les petites produccions basades en l'estricta gestió del talent artístic, la qual cosa és, malgrat tot, un extraordinari punt de partida. El problema del cinema espanyol no s'arregla amb menys diners; el que li cal són polítiques públiques clares i valentes.
El cinema encara és la manifestació més important de cultura popular (en el sentit de massiva) i deixar-ho en mans del mecenatge en un país sense aquesta tradició és un delicte cultural. Potser trobarà patrocini qui aconsegueixi contractar una gran estrella americana per a la seva pel·lícula, però no és del tot segur que qui la vegi acabi estimant més el nostre cinema.
