CRÍTICATV

El circ de la carronya, més enllà de Nieves Herrero

Netflix estrenarà aquest juny el seu true crime sobre les tres noies d’Alcàsser, i un dels angles que aborda és com aquell succés va generar una cobertura mediàtica inèdita fins llavors a Espanya. Nieves Herrero es va erigir, en aquell moment, en el mascaró de proa d’una nova manera de fer televisió -s’acabaven de posar en marxa les privades- marcada pel tot per l’audiència. El lamentable especial que va fer des de la localitat valenciana quan van trobar els cossos sense vida de Míriam, Toñi i Desirée va convertir-la en icona de la teleporqueria.

Va ser un programa horripilant. Crits demanant la pena de mort en directe, les càmeres als domicilis familiars per captar el moment de desesperació, les pauses de publicitat a deshores i del tot extemporànies, la pornografia emocional, les preguntes estúpides a menors d’edat... Però Herrero no va ser l’única periodista que es va cobrir de glòria per uns quants punts de share. La docusèrie de Netflix permet recordar altres noms que, com a mínim, van ser corresponsables d’aquell circ.

Per exemple, Paco Lobatón. Comandava el programa Quién sabe dónde, i des d’allà va anar oferint una investigació paral·lela a la que conduïa la Guàrdia Civil durant els setanta-cinc dies de la desaparició. Tot i que el seu estil era més sobri i sabia distingir entre interès periodístic i explotació sensacionalista, va acabar mercadejant amb l’esperança, en programes que s’enfilaven fins al 45% de share. Això sí, almenys al documental dona la cara i fa autocrítica.

No és el cas de Manuel Campo Vidal, que va declinar ser entrevistat davant de càmera pels responsables de la docusèrie. Aleshores dirigia l’informatiu diari d’Antena 3 i se li pot atribuir un to més calent que el de TVE i la preparació de l’espectador per a una nova era en la qual la notícia se servia com més espectacularitzada millor.

O Olga Viza, que en aquella caravana de la misèria li va tocar el paper de reportera. Hi ha un moment, quan anuncia la detenció dels sospitosos i el públic arrenca a aplaudir, en el qual es pot observar la seva incomoditat. Estaria bé saber si aquella carnassa era una aposta dels periodistes de la casa o una ordre de més amunt. M’inclino més per la segona opció.

I també Pepe Navarro, que cada nit creuava el Mississipí i en sortia amb els peus enfangats. Ell va entrar en escena més tard, quan es va celebrar el judici, que es va cobrir de manera irresponsable donant ales a les teories de la conspiració més absurdes.

Tant de bo el documental serveixi de vacuna contra la repetició. Tot i que amb el petit Julen vam veure que no escarmentem.

Més continguts de