Dijous, a La 2 de TVE, es va estrenar Sánchez & Carbonell, el late show cultural que hereta l’antic format del Torres & Reyes i Alaska & Segura. Aquesta vegada, el duet de presentadors són Elena Sánchez i Pablo Carbonell, o potser hauríem de dir Carbonel, amb ela final, que és com sembla que ha quedat oficialitzada la pronunciació. La parella estava predestinada: ella és la presentadora dels Sanfermines de TVE i ell el líder de Los Toreros Muertos, com es van encarregar de recordar. Per trencar estereotips, es busca en el rol femení el lideratge i en el masculí el de comparsa. Sánchez exerceix de domadora de pista i Carbonell de pallasso, com semblava desprendre’s d’alguns detalls del vestuari de tots dos. Ella té el to just, la naturalitat imprescindible i el control necessari. Ell és més dispers i insegur, se’l nota una mica acotat (que ja va bé), però garanteix aquesta petita dosi de deliri i humor que també busca l’espai. Ells mateixos van definir el programa com “ un promiscuo circo cultural ”, que és un concepte que descriu molt bé el format. De fet, la paraula format és important perquè en el mateix guió ironitzen sobre el concepte i el materialitzen, convertint el terme en una roca omnipresent, una mena de pedra filosofal a la qual es ret culte. El decorat té un encant singular, perfectament il·luminat, i es converteix en el millor de TVE. Té aquest esperit de circ on passen coses a la pista central i a les annexes, una teatralitat molt accentuada i una sensació de llibertat de moviments que entronca amb la dinàmica desenfadada del programa i la potencia. En l’aspecte de la realització s’ha perdut la peculiaritat visual de partir la pantalla. Han tornat a la convencionalitat. Però no perd l’essència. Sánchez & Carbonell és en directe i té certa voluntat avantguardista, rupturista i amb un punt llibertí, de distanciar-se de la televisió actual més encotillada. Però, a la vegada, entronca amb el tarannà de la televisió dels vuitanta, més experimental i atrevida.

Potser per això van començar la temporada amb una mena de festa estranya que semblava celebrar l’acte televisiu en si mateix, s’homenatjava José María Íñigo i el seu programa Directísimo i, fins i tot, a les dotze de la nit es van menjar el raïm com si fos Cap d’Any per celebrar el nou divendres que tot just començava. Enmig de les entrevistes i representacions resultava una mica insòlit, però potser pretenia potenciar un cert surrealisme de l’acte televisiu com a espectacle. Era el primer programa, amb tots els preliminars i extres que comporta l’estrena. Caldrà veure com evoluciona, però Sánchez & Carbonell compleix la funció pública, el compromís amb la cultura i el desig de certa renovació televisiva. En tant que circ, esperem que no tingui la transitorietat d’una carpa nòmada i que la promiscuïtat cultural sigui real i sensible amb la plurinacionalitat del país i no es limiti a l’àmbit madrileny.