Publicitat
Publicitat

La cita amb el destí

Un dels discursos més coneguts de la història del segle XX és el que va pronunciar Jawaharlal Nehru la vigília de la independència de l’Índia, el dia 14 d’agost de 1947, a la ratlla de la mitjanit. El seu contingut, però sobretot el seu títol, Trsyt with destiny, reflectien el to, la força dels dirigents independentistes indis, després de gairebé un segle de lluita per la independència, després de gairebé un segle d’haver decidit construir una nació que fos viable. Els dirigents de la revolució índia van saber construir un consens social amplíssim al voltant de la independència. Ho van fer a partir d’un esquema senzill però molt pràctic, en el qual cabien sensibilitats polítiques diferents. Eren Nehru i Gandhi, acompanyats d’un estol de dirigents d’una gran força, tant del Partit del Congrés com d’altres partits. La independència i el seu procés van ser sentits com a obra de tots: des del conservador Rajagopalachari, passant per l’intocable independent (i pare de la Constitució índia) Dr. Amedbakar, fins a arribar a P.C. Joshi, del Partit Comunista. Els valors sobre els quals l’Índia va ser construïda són els del nacionalisme (tal com l’entenien Gandhi, Mandela i els nacionalistes dels Països Catalans, és a dir, com un moviment d’alliberament social i nacional, units inextricablement), el secularisme (que en un país com l’Índia és un repte que fa empal·lidir qualsevol comparació occidental), la democràcia representativa i els objectius d’un ràpid creixement econòmic per generar un gran progrés social i educatiu.

La cita amb el destí de l’Índia, de to tan idealista, perquè els seus dirigents ho eren, dins d’un cert ordre, esclar, contrasta amb la capacitat pràctica que van demostrar. De fet, comptar amb lideratges potents garanteix que es produeixin dues situacions alhora. D’una banda, els grans dirigents acostumen a ser generosos. Saben transigir, no necessiten adhesions irrompibles, saben sacrificar el que cal per assolir els grans objectius. De l’altra, saben valorar a qui s’enfronten, gestionen l’ideal del poble amb cura, gestionen el seu propi ideal sense caure en el wishful thinking, ans al contrari: són capaços de destriar el gra de la palla i busquen eines i moments per anar avançant.

En el cas del nostre procés cap a la independència comencem a tenir prou dades i prou anys d’enfrontament radical amb l’Estat, i de contraposició amb l’unionisme, per veure fins a quin punt necessitem els dirigents, i fins a quin punt hem de ser hàbils utilitzant eines i moments. Soc dels que pensen que hem avançat molt. I amb fermesa. Vist amb una certa perspectiva, el lligam permanent i estret entre la dinàmica de la societat civil i la seva traducció política no ha fet figa del tot. I això malgrat la fragmentació tàctica, i segurament la manca de figures indiscutibles.

Malgrat tot, l’Estat sap fins a quin punt els caps de brot són perillosos. Aquest és el motiu fonamental de la guerra engegada, centrada sobretot a inutilitzar, ja sigui per la via directa o per encerclament, els dirigents polítics nacionalistes dels partits més importants. Crida molt l’atenció que siguin els membres dels partits o de les organitzacions més centrades, les menys radicals, els que estan sotmesos a més pressió. Fa tota la impressió que militar en el nacionalisme sobiranista i de centre és molt més exposat que no pas ser, posem, un progre radical d’un partit del 15-M. No és casual. El que fa por a l’Estat és el nostre compromís indiscutible amb la cita que tenim fixada amb la història. L’Estat sap que la condició necessària perquè això passi és comptar amb un nombre suficient de líders que es puguin substituir els uns als altres, sense que el moviment se’n ressenti. D’aquí les darreres querelles amb la mesa del Parlament, i la pressió policial en tots els nivells.

Sense lligar-nos de peus i mans a cap data per al referèndum, cal que el Parlament, que té una majoria absolutament aclaparadora a favor de l’exercici del dret a l’autodeterminació, segueixi pressionant, sense arronsar-se, la qual cosa vol dir fent valdre descaradament la majoria sobiranista en tota mena de tribunes, més enllà del que passa a les sessions parlamentàries. Recollint el millor del que defensen líders com Oriol Junqueres, o el mateix president Puigdemont: les veus diverses, també ideològicament, han de defensar la independència amb els accents ideològics propis, però no des de la sospita, ni la vigilància. La nostra legitimitat per esdevenir sobirans ve de les urnes i de la representació parlamentària. El Parlament actual ja és el bressol pràctic del nou estatus nacional. La nostra cita amb el destí és a la cantonada.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT