'Citius, altius, fortius' / Quina edat tens?

'Citius, altius, fortius'

El baró de Coubertin, en la inauguració dels primers Jocs de l’era moderna, va convertir una locució llatina en la màxima olímpica. Des d’aquell Citius, altius, furtius pronunciat a Atenes el 1896, tots els esportistes han tingut l’ambició de córrer més ràpid, saltar més alt i aixecar pesos que mai ningú no havia alçat. A pesar d’esforços ingents i d’hores d’entrenament, són pocs els esportistes d’elit que han arribat a la perfecció. Un d’ells és Simone Biles, la gimnasta nord-americana que va guanyar quatre medalles d’or a Rio 2016 i que era la favorita per guanyar-ne sis més a Tòquio 2020, cosa que la convertiria en la dona amb més medalles d’or de la història. Però, tot d’una, l’angoixa l’ha fet abandonar i aparcar el repte. Biles ha explicat que es passava nits sense dormir, que tenia convulsions i, a la meitat de la final per equips, va decidir plegar. Es va filtrar que tenia molèsties al turmell, però ella va decidir dir la veritat: “Cal prioritzar la salut mental. Si no ho fas, no gaudiràs de l’esport i no tindràs èxit. No passa res per deixar passar una competició i cuidar-te”. Certament, ella s’havia posat tanta pressió, i hi havia tants focus sobre la millor gimnasta de tots els temps, que l’ansietat l’ha deixat fora de la competició. No és una qüestió de fragilitat mental. Al contrari, la valentia ha estat detectar-ho, reconèixer-ho i actuar en conseqüència. És una lliçó per a la humanitat. Tips d’etiquetar les persones com a dèbils mentals perquè topen amb el mur de les seves ambicions, és l’ocasió per deixar d’estigmatitzar depressions i ansietats com si fossin malalties de llepafils. L’endemà de la seva renúncia, Biles va enviar un missatge d’agraïment a través de les xarxes socials i ho va aprofitar per clavar els dos peus a terra: “Això m’ha fet entendre que soc més que una gimnasta i els meus resultats”. No cal ser el més veloç, ni el que més salta, ni el que... Sent més persona, acceptant les nostres capacitats i gaudint de les nostres limitacions, estarem més a prop del diploma de la felicitat. 

Quina edat tens?

Els Jocs Olímpics són la gran distracció d’aquest estiu de nyigui-nyogui. A falta d’aquella vida social que teníem abans de la pandèmia, la televisió matinal ens enganxa a tots els que ens agrada la competició des del sofà. Aquesta primera setmana de Tòquio 2020 (és a dir, 2021) ha servit, també, per veure els criteris televisius a l’hora de servir-nos l’espectacle a través de les nostres pantalles. En pocs dies, ens hem familiaritzat amb regatistes, ciclistes, gimnastes, amazones, nedadors... La primera conclusió és que, en els esports individuals que hem vist fins ara, la realització televisiva sempre ens ofereix una única dada del participant. Una de sola. Com si tingués una rellevància cabdal per a la prova que està a punt d’executar. Més enllà del cognom, el país i la bandera, la realització japonesa ens diu l’edat de cadascú. L’edat i prou. Simone Biles, 24. Mireia Belmonte, 30. David Valero, 32. Katie Ledecky, 24. Maialen Chourraut, 38. Beatriz Ferrer-Salat, 55. I a mi què? Sí, és una pista per saber si algú comença la carrera o és una veterana a punt que se li covi l’arròs, però és una dada prescindible per a l’exercici que estem a punt a veure. Seran els cronòmetres els qui marcaran la diferència entre els competidors, no el seu any de naixement. Els jutges de la gimnàstica avaluen en funció de l’excel·lència en el doble salt mortal i no et donen o treuen dècimes de puntuació en funció de l’edat que tinguis. En temps de pandèmia, hem tornat a subratllar la importància dels anys que tenim. Primer hem quantificat la mortalitat segons les franges. Després hem vacunat en funció de l’any de naixement. Uns hem quedat englobats amb la doble ració de Pfizer en virtut de l’edat. Com a la realització dels Jocs, aquest ha estat l’únic criteri. L’edat. La pregunta bona sobre la qüestió la va formular Leroy Paige, el mític jugador de beisbol que va jugar durant cinquanta anys: “Quina edat tindries si no sabessis l’edat que tens?” És un bon joc per jugar-hi durant aquest mes d’agost. Fem-nos la pregunta i la responem, si Déu vol, al setembre.