La ciutat és la gent

HEM TORNAT a trepitjar els carrers tota una hora i a apamar la realitat amb tots els sentits. Es feia estrany. Per fi el passeig de Sant Joan semblava Barcelona i no aquest decorat del Liceu sense figurants. Sort n’hi ha de les pantalles, però, de fet, els periodistes hem teletreballat tota la vida. Si de cas, ara hem treballat confinats, cosa que vol dir que hem perdut carrer i la conversa de redacció, que és on neixen les idees que acaben fent gran el diari. Hem perdut la frescor de la conversa espontània i la intimitat de l’ off the record, aquella que es fa abaixant la veu: ¿qui vol dir res compromès per un mòbil, després d’haver vist tantes històries de converses privades que han acabat sent públiques? La pantalla converteix dues persones cara a cara en els dos estranys de la nit de Sinatra: no saben ben bé com posar-s’hi. Sortosament, no hi ha res com la pell. Aviat arribarà.