Ciutat habitable vs. ciutat habitada: l'ètica en la planificació urbanística

Expressions com “visitant com a ciutadà temporal” i “usuari de la ciutat”, que comencen a arrelar en el discurs públic de la nostra societat –i que apareixen en el context d’una gestió territorial socialment benintencionada, com els plans estratègics de turisme–, poden desdibuixar el principal significat de 'ciutat', que no és ni el d’un lloc de pas ni el d’un producte de consum, sinó el d’un lloc per viure-hi. Es tracta de viure bé, no només de sobreviure. A. MacIntyre ho resumeix adequadament dient que la vida bona és una vida dedicada a la recerca de la vida bona. Per això, una de les grans lluites socials del nostre temps hauria de ser aconseguir que totes les forces de transformació de l’espai urbà regeixin la seva activitat vers un model de ciutat habitable, aquella en què tots els residents puguin desenvolupar una vida quotidiana de qualitat, que possibiliti la recerca de la vida bona. Aquest model serà el d’una ciutat justa.

Com adverteix R. Sennett, hi ha una correlació entre les formes físiques i la justícia. La planificació urbanística té, doncs, un paper determinant en la configuració d’una ciutat habitable. En les actuals societats complexes, accelerades i moralment plurals, el planejament urbanístic ha de possibilitar una ciutat inclusiva, posant els mínims necessaris perquè tots i cadascun dels ciutadans puguin desenvolupar-hi les seves vides quotidianes d’acord amb les seves maneres (raonables) de concebre el benestar. Només així la ciutat serà justa, permetent el pluralisme i la variabilitat en el seu si.

Malgrat aquesta evidència, els ciutadans de la Unió Europea patim un dèficit normatiu pel que fa a l’impacte social de la planificació urbanística. Si bé els altres àmbits d’impacte d’aquesta activitat –l’ecològic, per exemple– estan molt més regulats des del punt de vista legislatiu, el social depèn de contingències com la realitat política del moment, les consideracions subjectives dels agents involucrats o els lobis econòmics. A fi d’afrontar aquest buit normatiu, el Grup de Recerca Aporia de la Universitat de Barcelona ha elaborat una 'Guia de criteris ètics per a la planificació urbanística', projecte que ha estat subvencionat per l’Agència de Transparència de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Aquests criteris pretenen orientar la planificació urbanística perquè sigui socialment responsable, és a dir, es faci càrrec de com afecta les persones, permetent o entorpint el desenvolupament d’una vida quotidiana pròpiament humana. Una ciutat habitable per als humans és aquella on es poden cobrir les necessitats orgàniques però també les de realització personal. Cal distanciar-nos de Hobbes i retornar a Aristòtil: la ciutat no és un remei contra el salvatge estat de naturalesa, sinó el context idoni perquè els éssers humans es desenvolupin com a tals.

La planificació urbanística s’ha de preguntar com ha de disposar l’espai per fer possible la vida quotidiana de qualitat de tots els habitants de la ciutat, traduint la justícia a forma física. Això ens porta a 'haver de' respondre a qüestions com les següents: com ha de regir la ciutat la seva activitat en matèria d’habitatge perquè aquest sigui capital d’intimitat i no només econòmic?, com ho ha de fer en matèria de salut, de patrimoni cultural, d’equipaments públics?, com han de distribuir-se equitativament els llocs que ningú vol (els 'nimby'), com ara els abocadors, i els que tothom anhela, com les zones verdes, i fer-ho des del dret a la bellesa?

Criteris ètics com el de capital social (en els parcs d’habitatge), la coherència (entre finalitats d’ús d’espais en atenció a la salut), la utilitat quotidiana (dels béns patrimonials), la readaptabilitat tecnològica (per combatre l’obsolescència programada de les infraestructures), la idoneïtat (de la ubicació dels equipaments socialment estigmatitzats) i la contextualització de la bellesa (que no és independent de l’entorn en què s’insereix) són alguns dels fars que permetrien guiar la planificació urbanística perquè contribueixi a fer de l'urbs una polis, una ciutat habitable i no només habitada, un lloc que ens protegeixi de la intempèrie i de l’arbitrarietat.