La civilització que sembra barbàrie
L’existència simultània en un món globalitzat de països molt distants culturalment planteja complexos problemes ètics i estratègics. Hi ha força consens que el millor que podem fer amb una tribu aïllada de l’Amazones (si és que en queden) és deixar-la tranquil·la, no interferir-hi. En canvi, quan parlem de grans països, ja no hi ha el mateix consens. No són, esclar, tribus aïllades. Contenen minories que exigeixen canvis. Però els canvis -per la feblesa i apatia de molts o l’oposició de pocs, dels pocs que retenen privilegis- triguen a arribar, i provocar-los o evitar que conflictes interns degenerin en atrocitats serveix de gran excusa perquè el gendarme mundial de torn s’hi fiqui: és la tan invocada intervenció humanitària. Pocs països han lliurat guerres que conculquen sobiranies sense escudar-s’hi, i sempre s’hi han barrejat els interessos de la potència altruista.
Si anem al cas de l’Afganistan, tot apunta que el radicalisme talibà és, en bona part, una reacció ultraidentitària a la ja secular i constant intervenció estrangera al país: a violències i crims massius comesos invocant “la intervenció humanitària” (avui els drets de les dones) o “la seguretat nacional” (la del país agressor). ¿Com seria un Afganistan deixat tranquil? No ho sabem. L’octubre del 2001, envaint el país asiàtic, els EUA van iniciar una guerra que ha durat 20 anys i ha costat la vida a més de 70.000 civils. Pretenia acabar amb Al-Qaida, amb els terroristes que sota Bin Laden havien atemptat contra les Torres Bessones. Però és que Al-Qaida i Bin Laden eren el producte d’un altre conflicte (1978-1992) al mateix torturat país, en el marc de la Guerra Freda, en el qual els futurs terroristes eren aliats de Washington contra forces comunistes. Els fundadors d’Al-Qaida, inclòs Bin Laden, eren islamistes entrenats i finançats per la CIA. Ni llavors ni ara eren motius humanitaris com els drets de les dones els que movien la Casa Blanca, ¿com podria, si fos així, tenir com a gran aliat l’Aràbia Saudita? Els motius eren, llavors i ara, geopolítics: servir-se de l’Afganistan com un peó en la lluita per la supremacia mundial amb la Xina o Rússia.
Les escenes que hem vist aquests dies a l’aeroport de Kabul trenquen el cor i a cop calent ens poden induir a retreure als EUA que es retirin del país. Però si fem una mica de genealogia de la catàstrofe es desenfoca la imatge de l’exèrcit civilitzat que salva el nadó de la turba de bàrbars. La gran responsable de la misèria i desesperació del poble afganès és la criminal i persistent “intervenció humanitària” de potències estrangeres en el seu territori. Cal que el progressisme mundial renegui d’una vegada d’un progre tan clàssic com John Stuart Mill quan al seu assaig Algunes paraules sobre la no intervenció (1859) afirma que la Gran Bretanya, a diferència de tots els altres imperis al llarg de la història, no tenia cap objectiu imperialista sinó que estava “més al servei dels altres que d’ella mateixa” i assegura que “els bàrbars sempre es beneficien de la intervenció civilitzada”. En el cas de l’Afganistan, i no és cap excepció, és la pretesa civilització la que ha sembrat barbàrie.
