El club de les primeres esposes
Dimecres a la nit, pel 33, van emetre un documental al 60 minuts tan sorprenent com entretingut: Les dones dels oligarques. Rússia, rubles i amor. El reportatge aborda una situació insòlita que s’ha convertit en un problema greu de masclisme. Amb la caiguda de la Unió Soviètica va aparèixer una nova classe social: homes que es van enriquir sobtadament a costa de la ruïna de l’estat. Eren els nous oligarques. Homes que, en la seva joventut, aspiraven com a molt a una plaça de funcionaris, casats amb dones que també treballaven, tant a casa com a fora. Famílies treballadores, amb somnis modestos que, de cop, van conèixer la riquesa. Però per a les esposes, el luxe va durar molt poc: els marits, en la nova opulència, no van trigar a substituir-les per noies més joves i guapes.
El reportatge fa el retrat d’aquestes dones: les primeres esposes, sense autoestima perquè ho han perdut tot i, en contrast, les noves aspirants a caçar els homes més rics del país. Moltes són noies de poble empeses per les seves pròpies famílies a anar a les grans ciutats per trobar el príncep que les tregui de la misèria. S’han creat escoles de seducció que adoctrinen aquestes postulants a milionàries. Diu la professora: “Heu de ser alegres, simpàtiques, dolces, carinyoses, netes, gens avorrides, molt sexis i no ser unes putes”. Quan acaba, amplia l’últim punt: “Heu de trobar el mascle alfa més sa i més poderós que hi hagi i tenir amb ells nens preciosos i sans que ell mantindrà. Els homes perden el respecte de les dones si no estan a l’altura pel que fa als diners que guanyen. El vostre objectiu ha de ser que el vostre marit ho pagui tot”. Un exèrcit de perruquers, estilistes i maquilladors alimenten encara més les aspiracions d’aquestes noies.
El reportatge contrasta magníficament bé la decadència i la tristor de les primeres esposes amb la lluita infructuosa de moltes noies que es pensen que caçar un multimilionari és fàcil i agradable. Les dones dels oligarques no fa sang amb el dolor d’elles, sinó tot el contrari. Respecta i visibilitza el seu patiment. Manté la sensibilitat envers totes elles: unes perquè no ploren només per l’estatus que no han pogut mantenir sinó perquè ho han perdut tot: el marit que estimaven, els diners i les amistats; les altres, perquè la seva ingenuïtat es va convertint en una soledat inquietant i miserable.
El reportatge alerta del perill que està comportant aquesta cultura masclista i materialista per a les dones russes, perquè han arrelat a la societat uns valors terribles que s’estenen com una taca d’oli. La jove decebuda diu al final del reportatge: “He de tornar a començar amb idees noves”. Un bri d’esperança. Pot ser un projecte individual però és més difícil que ho faci una societat sencera.
