Tot el que comença amb ‘socio-’
Molts dirigents d’ERC, i amb particular èmfasi Oriol Junqueras, alerten del “perill” que torni la sociovergència, és a dir, l’entesa entre els dos grans partits de l’autonomisme català, que es van repartir càrrecs i institucions als anys vuitanta i noranta. La sociovergència, formulada així, aplega el pitjor del PSC i l’antiga CiU: els tripijocs, la corrupció, la treva olímpica, el gattopardisme. Quan ERC treu aquest papu ho fa per seduir la CUP, emmascarar la seva aliança amb Junts i retreure als comuns/Podem el seu seguidisme respecte al PSC. És una perdigonada útil, una jugada lògica amb què els de Junqueras se situen al bell mig de l’escaquer, equidistants de l’ordre i l’aventura.
El cert és que els nostàlgics de la sociovergència, ara mateix, sospiren més aviat per un acord estable entre ERC i el PSC, és a dir, una socioesquerra, un nou tripartit “imperfecte” que garanteixi l’estabilitat política deixant fora de joc els eixelebrats [sic] de Junts, els torracollons [sic] de Podem i els radicals [sic] de la CUP. Els elogis interessats que rep Pere Aragonès en determinats àmbits mediàtics i econòmics van en aquesta línia. Són elogis que en condicions normals rebria el conseller Jaume Giró, però aquest, tot i marcar perfil propi, es deu a Junts, i Junts vol dir moltes coses diferents: l’embat democràtic de Puigdemont, el verbalisme unilateralista de Laura Borràs, barrejats amb la “cultura del sí” que encarna el vicepresident Puigneró (sí a l’aeroport, sí als Jocs Olímpics d’Hivern, sí al macroparc Hard Rock). Fins que Junts no resolgui el seu batibull intern, continuarà generant el recel de la CUP i la malfiança del PSOE. ¿D’aquí en pot sortir un projecte original, una mena de centredreta unilateralista? Potser sí. Al cap i a la fi, això és Catalunya. Però de moment el que transmet la marca Junts és més aviat confusió.
Però l’establishmentcatalà, com deia, preferiria un pacte de ferro entre republicans i socialistes, que congelés el Procés, garantís uns anys d’estabilitat a Catalunya i Madrid i, de passada, tingués Ada Colau sota vigilància. ERC juga a aquest joc, però només a Madrid. I ho fa pactant amb el PSOE, però també excloent Junts i la CUP de tota estratègia negociadora. Com és obvi, l’objectiu d’aquest capteniment no és la independència, sinó l’hegemonia dels republicans en el camp independentista. Però a grans objectius, grans riscos: ningú sap si algun peix anirà a parar a aquest cove i, a més, Pedro Sánchez només té garantit el càrrec fins al 2023. Després poden començar els revolts.
Amb habilitat i algun ensurt, ERC combina aquest joc madrileny amb una entesa estable amb Junts, al govern de l’inalterable Pere Aragonès. La cirereta d’aquesta estratègia bipolar seria el suport de la CUP als pressupostos, objectiu prioritari perquè, si cal recórrer al PSC, tota l’estratègia de Rufián a Madrid se n’anirà en orris. La CUP ho sap i, per tant, s’ho voldrà cobrar. I Junts no s’hi posarà bé d’entrada, perquè una de les millors maneres de fer-se notar és marcar distàncies amb els anticapitalistes. Però Jaume Giró no té cap ganes de pactar amb el PSC i, en canvi, s’ha promès a si mateix tenir pressupostos en vigor l’1 de gener, cosa que en aquest país no passa gaire sovint.
Aquest procés negociador, que ens oferirà l’inevitable sainet de les assemblees cupaires, serà una pedra de toc per als dos grans partits de l’independentisme, entestats en conquerir el centre del camp encara que sigui a colzaes, com va dir, amb el seu inconfusible deix valencià, la portaveu dels comuns, Jéssica Albiach, que, per cert, pot tenir un protagonisme inesperat si a la CUP s’imposa la línia dura.
