15/09/2021

Ha començat

2 min

El vicepresident Jordi Puigneró té raó quan diu que no hi ha negociació que valgui sense Junts per Catalunya, o potser seria més exacte dir sense la part de la societat catalana representada per aquesta formació. Per això, si Junts per Catalunya no és present a l'inici de la negociació, s'haurà de fer per manera que s'hi incorpori. Tal vegada no sigui amb els dirigents actuals (és aventurar una hipòtesi), perquè la política ja se sap que és frenètica i ja hem vist que dirigents que es creuen inqüestionables i insubstituïbles acaben sent qüestionats i substituïts a gran velocitat. En aquesta ocasió, almenys, si el propòsit de la direcció de Junts era fingir que se'ls vetava a la taula de negociació per fer-la inviable, no es pot dir que hagin acomplert l'objectiu. Han aconseguit deixar la taula coixa, això sí, però la taula ha començat sense ells. I això –quedar fora– és una de les coses que un partit amb voluntat de govern no pot consentir ni es pot permetre.

Que la taula és un fet rellevant (no escriurem “històric” per no contribuir a desgastar més el mot) ho saben tots els implicats, també –o sobretot– aquells que s'hi mostren més contraris. També dona idea d'aquesta importància el fet que, per primera vegada en molt de temps, el conflicte entre Catalunya i Espanya torna a tenir una certa projecció internacional. Per tractar-se només d'una foto és massa arriscada i massa costosa: Europa els mira, amb el benentès que, aquesta vegada, la negociació no quedi aturada a la primera reunió, com va passar el febrer del 2020. I naturalment, cap dels dos presidents, ni Aragonès ni Sánchez, tenen cap interès a donar a entendre que s'hagin rendit davant de l'altre, que és allò de què se'ls acusa. És obvi, per altra banda, que si el PSOE governés amb majoria absoluta no se'n parlaria, de cap taula, ni blanca ni negra. Però la política, i la democràcia, funcionen a partir de conjuntures que fluctuen amb el temps, un mercat de conveniències que després els partits intenten vestir amb proclames i retòrica. I amb posades en escena, com més pomposes millor.

Després hi ha els detalls còmics, esperpèntics: per exemple, després de l'al·locució de Sánchez (sense preguntes per als mitjans catalans), es retira la bandera espanyola perquè surti Aragonès a fer la seva intervenció. A la reunió de Sánchez amb Torra, es van arribar a treure i posar gerros amb ponsèties de diferents colors, perquè no se'n poguessin fer lectures simbòliques. També hem vist Sánchez tornant a citar Espriu, com si ens volgués fer creure que ell, o algú del seu equip, se l'ha llegit (Espriu segueix ben situat dins el rànquing de poetes citats en discursos de polítics). Encarrilar políticament un conflicte territorial o nacional també vol dir això, tret que es vulgui viure en el greuge interminable o en la perenne nostàlgia del dia que es va ocupar l'aeroport. El millor que es pot dir ara com ara sobre la taula de negociació és que ha començat. Per molt que se l'hagi arribat a bescantar, la paraula “diàleg” no té, en principi, res de dolent.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats