ABANS D’ARA
Opinió 27/01/2022

Comiat (1982)

Peces històriques triades per Josep Maria Casasús

JORDI MALUQUER 1982
2 min
Comiat (1982)

De Jordi Maluquer (Barcelona, 1935-2022) a l’Avui (22-VII-1982), que va fundar amb altres promotors no tan vinculats com ell al periodisme. En sortir el primer diari en català de postguerra, Maluquer -que va morir el 15 de gener- ja havia publicat poesia i narrativa, articles a Serra d’Or, i crítica musical a El Correo Catalán i després a Revista Musical Catalana.

És difícil de dir adéu a una cosa que ha esdevingut sang d’un mateix, a una feina en la qual un ha cremat més anys dels que estrictament hi ha esmerçat, a uns companys -uns ulls, unes cares, unes actuacions- amb els quals s’han compartit il·lusions, projectes, problemes i també, i no poques, realitzacions. És difícil d’abandonar una determinada idea de diari extreta de la creença, vàlida o no, que calia assolir progressivament a mesura que els mitjans la fessin possible. És difícil d’abandonar, ni que sigui per un temps determinat, aquesta professió excepcional que permet de veure cada dia l’encert o el desencert del que un ha fet. Sortir, de matinada, amb el diari nounat a sota el braç és potser un clixé de periodista d’avantguerra, però us asseguro que és una sensació realment confortable. És difícil de dir adéu, però cal fer-ho. En primer lloc, perquè bíblicament se’ns ha dit que cal mirar endavant. En segon lloc, perquè l’horitzó personal és esperançador, ple de feina i de sentit i amb possibilitats de continuar treballant des d’un àrea veïna, la de cultura, per facilitar les iniciatives que el país té. En segon lloc, cal dir adéu perquè és impossible d’agrair personalment la inestimable col·laboració que de tot arreu he rebut per a sirgar en uns anys difícils. Des del personal de la casa -redacció (sense oblidar l’important aspecte de la correcció literària), tallers, administració, distribució, publicitat- fins als lectors que han nodrit la secció “Bústia”, on ha aparegut, només, una tercera part del material rebut. També -i el fenomen de l’Avui és únic- es podrien haver fet cada dia dues o tres planes més plenes d’articles, tants eren els que espontàniament arribaven. Col·laboradors fidels que mai no han fallat, corresponsals, lectors, entitats... Un consell d’administració que un dia em féu confiança, els amics fundadors del diari, els comptepartíceps, els accionistes, la gent de la campanya Avui 2000, autoritats... El 13 de maig del 1977, després d’haver estat nomenat director, vaig escriure que aquest comentari era el meu compromís permanent amb l’Avui, mentre l’Avui volgués. El càrrec de director era passatger, “limitat en el temps forçosament”, vaig dir, i pensava aleshores en tres mesos, un any. Han passat més de cinc anys i ben significatius per cert. De la vigília de les primeres eleccions democràtiques i el restabliment de la Generalitat fins al 23 de febrer i les seves tristes seqüeles. Mantenir aquest compromís serà ara difícil, en passar a l’Administració, cosa que, sincerament, mai no havia previst. Relacionat amb les àrees de música, teatre i cinematografia, poc puc parlar d’uns temes de què sovint seré part. Com també el comentari polític es fa quasi impossible pertanyent a una àrea cultural d’un govern concret. Desitjo el millor per al nostre diari, per a la gent del nostre diari. [...]

stats