El comiat

Et recordaré sempre. Fins aquí hem arribat. No ets tu, sóc jo. Mai oblidaré aquests dies. No em tornis a trucar. Gràcies per tot. Ja n'he tingut prou. Això s'acaba aquí. Podem ser amics. Cuida't i fes bondat. No t'oblidis de trucar de tant en tant. T'he estimat des del primer dia. Oblida'm, fot el camp, t'odio. Adéu.

Per alguna mena de defecte de fàbrica, a la vida molts estem més pendents de les arribades que de les sortides, tendim a donar més importància als inicis que als finals i, si ens ho pregunten, és probable que la majoria triem encetar una cosa abans que acabar-la. Però el cert és que la literatura, l'èpica i la psicologia ens han demostrat, una vegada i una altra, que els comiats són tan o més importants que els inicis. Poder dir adéu ens posa a lloc, ens dóna pau i serenor. Amb els finals tanquem els cercles, posem la darrera peça del trencaclosques i agafem l'embranzida necessària per tornar a començar. Posar el punt i final ens ajuda a situar-nos respecte dels altres, però, sobretot, respecte de nosaltres mateixos.

Un amic que marxa per no se sap quant temps, un avi que mor de mica en mica, una parella que aquest cop s'esberla per sempre, un fill que creix i fuig: els comiats poden ser tristos, punyents o incomprensibles, però també alliberadors, pacífics, saludables i guaridors. En qualsevol cas sempre són necessaris per poder respirar profundament i continuar el camí.

Avui milers de persones arreu del món s'hauran d'acomiadar d'un ésser estimat, i d'altres d'un que ja no estimen. Cadascú buscarà la seva fórmula, les paraules més adequades i les expressions que dibuixin més bé el que volen dir. Jo avui aniré al Camp Nou, i si per un casual aixeca la mirada cap a lateral segona graderia, em veurà enviant-li un petó ben gros per tots aquests anys de felicitat blaugrana.