La commemoració d’ahir (1936)
La tria de J. M. CasasúsAhir, aniversari d’aquell Corpus barceloní de 1640 que la Història ha recollit amb el nom de Corpus de Sang, les autoritats de Catalunya anaren a dipositar ofrenes a l’estàtua del que fou la figura cabdal d’aquell alçament de la catalanitat contra el tracte injust que els polítics de la monarquia austríaca donaren als catalans. Els comentaristes parcials que ressenyaren aquells fets els il·luminaren de sinistres resplendors i els deixaren consignats com exemple de fúria devastadora. Nosaltres, però, més que Corpus de Sang n’hauríem de dir de la Llibertat, perquè aquella rebel·lió era una reacció espontània del poble de Catalunya contra la concepció assimilista i uniformadora que pretenia imposar-se per la violència i l’abús d’autoritat. D’aquell Corpus naixia la guerra dita dels Segadors. Catalunya lluitava en camp obert contra l’imperialisme dels polítics espanyols. Gràcies a aquell esforç, Catalunya pogué conservar les seves llibertats setanta-cinc anys encara. El patriota Pau Claris és la figura que condensa tota l’alenada alliberadora d’aquells dies. Polític sagaç, esperit d’un tremp exemplar, ell fou el veritable organitzador de la resistència i la victòria dels catalans. A ell es deu la primera provatura republicana a Catalunya: és cert que no durà sinó set dies, però aquests set dies són el precedent gloriós del triomf catalanista, que havia de venir dos-cents vuitanta anys més tard. El temps ha anat restituint el sentit autèntic d’aquell Corpus històric, i aquest sentit és el que avui Espanya reconeix a la Catalunya actual. Aleshores també foren empresonats consellers de la Generalitat i alliberats pel poble alçat contra les abusives mesures de la política centralista del comte-duc i els seus sequaços. Restablerta la normalitat després de tràgiques vicissituds, Pau Claris moria president de la Generalitat de Catalunya. És just, doncs, que la Generalitat restaurada i totes les autoritats que per voluntat popular representen l’esperit autonomista, que és el mateix que encarna Pau Claris, en tal diada com ahir retin en nom de Catalunya homenatge a la memòria del gran patriota defensor de les nostres llibertats. Si Casanova s’ha convertit en el símbol de l’heroisme en l’adversitat, Pau Claris ha d’ésser la imatge de l’energia triomfadora: sense ell la data luctuosa de l’onze de setembre s’hauria anticipat de més de setanta anys; el catalanisme, doncs, té un deure de gratitud i d’admiració amb el gran polític que sabé dur Catalunya a la victòria. Allò que ell volia i defensava és el que avui té Catalunya; aquest és el significat veritable d’aquell Corpus que evoca un panorama de sang i de flames seguit de deu anys de guerra i de devastacions. Han calgut molts anys perquè sortís ben clar el sentit de llibertat d’aquelles jornades que feren immortal la figura del gran patriota, del catalanista Pau Claris.
