La complicitat dels grans poders

“Quina és la sortida del conflicte?”, pregunta la periodista. “No hi ha sortida. Els que volen una solució justa són febles i els poderosos no volen una solució justa”. La resposta no s’aparta gaire del que avui sentim alguns veient com els grans estats del món, els grans grups parlamentaris europeus i les grans empreses catalanes fan costat a un govern espanyol descaradament violent i autoritari. Tastem l’amarga medecina de la complicitat dels poderosos contra demandes justes i democràtiques. No hauria de sorprendre a ningú: la justícia i la democràcia són enemigues naturals dels grans poders -tot gran poder se sustenta vulnerant drets humans-, i només poden avançar fent-los retrocedir.

La pregunta i la resposta són part de l’entrevista de Montserrat Radigales a l’escriptor sirià Iassín al-Haj Saleh, publicada dimecres a El Periódico. Més enllà de la inquietant semblança física entre Al-Assad i Felip VI, la revolta siriana té molt poques coses en comú amb el Procés. Però és innegable que la passivitat del món civilitzat davant un estat repressiu i violent, i la incapacitat dels estats europeus per acollir les seves víctimes, no hauria de ser obviada pels que sempre han comptat que els catalans rebrem, tard o d’hora, un suport decisiu de l’exterior.

Sento persones al meu voltant que no paren d’exclamar “Què més ens poden fer? El món no ho veu?” La majoria són persones que viuen raonablement bé, que tenen moltíssimes coses per perdre. Són persones que a vegades sembla que esperin que els mateixos grans poders internacionals que han contemplat passivament o han propiciat directament la violació de drets humans en conflictes que han causat milions de morts i desplaçats s’impliquin activament en la defensa dels drets nacionals de Catalunya per una qüestió de principis. Mentre l’exèrcit birmà va cremant cases als rohingyes, mata els seus homes, viola les seves dones -sense que ni tan sols es retiri el Nobel a Suu Kyi-, molts catalans es fan creus que els grans poders no reaccionin davant la càrrega de la policia espanyola contra pacífics ciutadans que volíem votar. No cal saber gaire història per tenir clar que la política exterior de les grans potències no es mou per ideals o per principis sinó per interessos cínics i insolidaris. Ens ajudaran si els convé, i llavors ho sabran embolcallar de nobles ideals; si no, no, i no els faltaran valors i ideals que ho justifiquin.

Tindrem la simpatia de molts ciutadans demòcrates d’arreu del món, però el suport actiu dels seus governs només el tindrem si el conflicte català fa mal allà. I perquè faci mal allà caldrà, em temo, un conflicte llarg i intens. ¿Tenim la majoria social per mantenir-lo? Si la tenim, la tenim molt justa. Prou justa perquè necessitem tot el 80% de catalans partidaris del dret a decidir (incloent-hi els que hi tenen menys a perdre). Prou justa perquè l’eix social -el que prioritza la justícia i la democràcia- no perdi ni un gram de protagonisme i trobi les màximes complicitats a la resta de l’Estat.

Més continguts de