‘La consagració de la primavera’ de Stravinsky
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]
Jo estava situat sota una llotja plena d’elegants i encantadores persones, les observacions gracioses de les quals, les seves converses jovials, els acudits espontanis llançats en veu alta i de sobte, i en definitiva les rialles agudes i convulsives, formaven un enrenou comparable a aquell que ens eixorda quan entrem en un ocelleria... Però tenia a la meva esquerra una colla d’estetes en l’ànima dels quals La consagració de la primavera suscitava un entusiasme frenètic, una mena de deliri jaculatori, i que replicaven de manera incessant als ocupants de la llotja amb interjeccions admiratives, amb uns “bravo” furibunds i amb el foc expansiu dels aplaudiments; un dels espectadors entusiastes estava dotat d’una veu semblant a la d’un cavall que renillava de tan en tan, sense adreçar-se de fet a ningú, cridant un “ A la po-o-orte! ” amb unes vibracions esquinçadores que s’escampaven per tota la sala. [...] Tot és malgirbat, pesadament, primàriament i uniformement malgirbat, en aquesta obra. Ballarins i ballarines no s’enlairen mai de terra, romanen arraulits entre ells, braços i cames encongits, agitant-se en un matusser i estúpid frenesí. No hem de cedir de cap manera a l’inadmissible rebuig de la gràcia tradicional; la tria és entre civilització i barbàrie. [...]
