La contaminació lumínica

Parlant fa uns dies amb la meva mare, de 95 anys, se’m queixava que la meva germana no l’escolta quan li intenta explicar coses del passat. La meva germana, que està molt més per ella que jo, n’està més que tipa de sentir sempre les mateixes històries, però la meva mare se’n dol i assegura que ella sí que disfrutava escoltant la seva. A mi, sobretot de petit, m’havia agradat molt sentir explicar sucoses anècdotes (i terribles tragèdies) de parents traspassats, però ara em costa recordar-les i explicar-les quan les meves filles de 6 anys, en els llargs viatges en cotxe -i privades de tablets i similars pel despotisme dels seus progenitors-, me les demanen insistentment.

La nostra civilització -ho va deixar clar Fustel de Coulanges- es va construir sobre el culte als avantpassats. La densa ombra del passat feia del present un lloc de pas. Els morts eren prou vius perquè els vius se sentissin una baula de la cadena que els unia a les noves generacions. Escoltar les batalletes dels pares i repetir-les als fills era com passar-los el testimoni que els permetia avançar. Si Coulanges té raó, els fonaments de la nostra civilització s’estan enrunant. Les històries les subministra la HBO i, en un anunci omnipresent al metro, la Concepció -que també devia escoltar la seva mare- es dol del que això comporta: “Mai vaig pensar que el pitjor de fer-se gran fos la soledat”.

“Als 12 anys -m’explica la meva mare- vaig veure a Breda una pluja d’estrelles com no l’he vista mai més. Es movien com si s’haguessin tornat boges. Era la vigília del 18 de juliol del 36, i molts hi van voler veure un presagi de la guerra”. La presència del passat en el present -fins al punt d’anunciar-lo- s’ha anat esvaint a mesura que s’apagaven els cels estrellats. La contaminació lumínica -i la dels milers d’històries amb què l’univers digital ens bombardeja sense treva- ens aïlla en un present, en un ara i aquí, egocèntric. La pal·lidesa agonitzant dels estels -que, com els avantpassats, ens fan arribar llum molt després d’extingir-se-és la mateixa pal·lidesa amb què tanta gent gran s’està ara apagant sola a casa o en això que en diem “llars d’avis”.

La nena sueca Greta Thunberg ens pregunta als adults -en un retret molt directe-com és possible que seguim vivint com si la vida dels nostres nets i besnets no ens importés. Potser ens importaria més si no fes temps que vivim d’esquena a la dels avis i besavis que aviat no hi seran o ja no hi són, com alguns estels que encara parpellegen. Abans no hi eren però els podíem veure: revivien a la nit i en les històries dels més grans. Ara la llum artificial i la xerrameca de les xarxes socials ens els han fet del tot invisibles. De les cadires a la fresca hem passat a l’aire condicionati la hipnosi solitària de les pantalles. Molts tenen clar que una civilització s’ensorra quan ja no li importa el seu futur; menys entenen que això comença desentenent-se del passat. I el que ens fa sentir més sols, i més sobrers, és que deixem de ser baules.

Més continguts de