El contrabaix bavarès / La batuta catalana
El contrabaix bavarès
Una bona notícia a vegades no té grans titulars. La rellevància de la informació potser no depèn dels minuts de telenotícies que li atorguin sinó de l’emoció de descobrir una història petita que tens ganes de compartir. Sents la primícia de passada a Tots el matins del món, el caprici que Catalunya Música ens regala per esmorzar, i tens ganes de saber de qui i de què t’estan parlant. Amb vint-i-pocs anys, Blai Gumí s’ha convertit en el primer contrabaix de la prestigiosa Òpera Estatal de Baviera. Després d’un any de prova, la plaça ja és definitivament seva. Els 125 membres de l’orquestra han votat perquè ell sigui el primer contrabaix. El solista, el primer dels onze que hi toquen, el primer dels milers de virtuosos d’arreu del món que hi voldrien tocar. D’aquesta manera tan musicalment democràtica, votat pels seus companys, Gumí s’ha convertit en el solista més jove de la història de l’orquestra de l’Òpera de Munic, allà on Wagner va estrenar Tristany i Isolda. La història és de pel·lícula. En Blai –de Barcelona, d’arrels berguedanes– és net d’una violinista i fill de pares clarinetistes. Quan tenia cinc anys, va decidir que volia tocar el contrabaix, un instrument que en feia tres com ell. Als disset se’n va anar a estudiar a Alemanya i, acabada la Universitat i l’Acadèmia, va optar a entrar a l’Orquestra de la Bayerische Staatsoper. A la primera ronda ja havia batut la resta d’aspirants. La prova consistia a tocar darrere d’una mampara. Els membres de l’orquestra que feien el càsting valoraven el so a cegues, jutjant únicament el que sentien. Quan van sentir tocar en Blai Gumí se’n van enamorar, van enviar els altres dotze aspirants cap a casa i ell va continuar passant proves en solitari. L’excel·lència, la fortalesa mental i les ganes d’encomanar entusiasme anaven molt més enllà de la tècnica. Reconforta saber que l’esforç encara té premi i que la sensibilitat enderroca murs.
La batuta catalana
Patrick Süskind, en una d’aquelles novel·les que et fan voler ser escriptor, diu que “el contrabaix és l’instrument central de l’orquestra". "Ho sap tothom, però ningú no ho reconeix obertament perquè el músic d’orquestra és lleugerament gelós per naturalesa. Què faria el nostre concertino amb el seu violí, si hagués d’admetre que sense el contrabaix quedaria com el rei sense corona?” En el fons, Süskind sap que en una orquestra la corda és tan important com el vent o la percussió. Cap compositor no escriu la partitura pensant en una batalla d’egos entre violins i oboès, ni pretén que els clarinets guanyin les timbales. Al contrari, pensa en l’equilibri dels pesos, en l’harmonia de les notes i en la persuasió de la música resultant. En una simfonia, tothom suma a favor d’una mateixa causa. Per això tantes vegades s’ha fet servir la metàfora de l’orquestra –i el seu director– per exemplificar el grup de persones que treballen per un objectiu comú, cadascú des de la seva parcel·la. Per això en moltes ocasions ens ha caigut l’ànima als peus en constatar que, davant del que semblen prioritats, cadascú mira per ell. Ha passat en la pandèmia i ha passat en el Procés, els dos grans temes que han col·lapsat l’agenda dels últims anys. Avui, a nivell local i global, ens debatem encara sobre la paternitat de les patents de les vacunes o sobre com ha de ser l’endemà de l’estat d’alarma. Pel que fa a Catalunya, un any i mig després que Quim Torra proclamés que la legislatura ja no donava més de si perquè en el seu govern de coalició uns tiraven cap aquí i els altres cap allà, encara no tenim un nou executiu. Ja han passat dos mesos de les eleccions, l’independentisme va guanyar per vots i per escons, però els tres partits que han de treballar per l’objectiu comú continuen interpretant la partitura a la manera que més els convé per al lluïment del seu propi instrument. I el director? A hores d’ara no sap qui li ha amagat la batuta.
Xavier Bosch és periodista i escriptor
