El conte de la lletera (1976)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsArticle de Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 - Bangkok, 2003) publicat al’Arreu (22-XI-1976) vint dies abans del referèndum per la reforma política. El periodista no preveia que els hereus del franquisme aplicarien “de dalt a baix” el manual pràctic d’instruccions i els aparells de la dictadura per aturar “con (o sin) disimulo ” els avenços democràtics.

Els reformistes han guanyat la batalla a les Corts. I com han guanyat a les Corts, així també esperen guanyar el referèndum. Si guanyen el referèndum per àmplia majoria, estaran en condicions també d’aconseguir una àmplia majoria a les properes convocatòries electorals. Si se’n surten, els objectius de la “classe dominant” s’hauran salvat: la transició del franquisme autoritari al postfranquisme democràtic s’haurà aconseguit sense que a l’oligarquia li costi una peça, és a dir sense deixar les posicions de privilegi aconseguides el 1939. Cadascú interpreta la rondalla segons com vol que s’acabi. Mentre que el búnquer interpretava l’“atado y bien atado” de la manera més barroera i amb resurrecció de la mòmia incorrupta d’Adolf Hitler inclosa, els neofranquistes n’han fet una interpretació completament actualitzada, “rockera” en dirien, per fer més “in”. Allò que havia de romandre lligat i ben lligat no era pas un sistema de poder en si mateix, sinó la legitimitat per modificar-lo i una modificació que de fet deixés atado y bien atado el poder oligàrquic. Totes les il·lusions neofranquistes sembla que han de reeixir, però només ho sembla. Fins aquí han guanyat la batalla contra els seus mateixos, i s’apresten a lliurar la batalla final a l’oposició. Sembla que el resultat de la batalla ja és ben decidit, perquè l’oposició té moltes ganes de ser vençuda al preu de les moixaines del joc electoral. Però si anem a contar la rondalla a les forces socials en litigi, la cosa no és pas tan clara. La batalla cruenta per la democràcia que es dona a Espanya des de l’acabament de la guerra civil no és pas una batalla romàntica entre liberals i apostòlics, sinó una batalla de classes socials. La conquesta de les llibertats es revela com un trumfo perquè les classes socials ascendents corregeixin l’estatut de submissió en què la guerra civil les va deixar. Les llibertats enforteixen el paper polític d’aquestes classes socials, no pas formalment, sinó en totes les seves dimensions: li donen capacitat de maniobra, de creixement quantitatiu, de presentar-se com a alternativa de poder. L’opció reforma o trencament no és una pura qüestió publicitària o formal. Implicava i implica un equilibri diferent entre els protagonistes de l’enterrament del franquisme. Altra vegada, els hereus del franquisme esperen guanyar aquest equilibri de dalt a baix, i aniran ben errats d’osques si es pensen que guanyar a les Corts, el Referèndum i les eleccions vol dir que dos i dos fan quatre, i que els comptes aquesta vegada els hi sortiran bé. Poden aconseguir que dos i dos facin quatre sense haver resolt problemes inajornables: moviment obrer, estudiantil, professional, urbà, femení. Han estat aquests moviments els qui, per llarg i per ample, han dinamitat de dins i de fora els aparells franquistes. Igualment poden fer amb els reformistes.